Albert Espinosa: La sort de perdre una cama

Li han tret i posat tantes peces, n'ha passat de tants colors, que ni dissimula defectes ni fingeix perfeccions. En una flagrant subversió del dogma consumista que diu que només pot ser feliç qui ho té tot, els seus herois aprenen a ser-ho perdent amics i cames.

Això del cos danone se'ns ha ficat tan endins que veient-lo ens sentim incòmodes. ¿No es podria pentinar? ¿I si s'arreglés les dents? Potser que faci raigs UVA! Però ell s'explica com un mecànic que t'ha arreglat el cotxe i encara du el mono posat.

Quan parla palesa que no ha anat a Súnion. No sap sonoritzar enllaços fonètics. És una llengua de xandall amb caputxa que ens permet gaudir de tendresses . Però ha fet més per normalitzar el català que les obres completes d'algun poeta sublim.

La seva tècnica és ficar-nos en la pell de petits malalts que, voltats dels que els estimen, creixen i es fan forts superant dures pèrdues. I això fa que busquem en l'infant que tenim dins estratègies enterrades en rutina.

En el món d'Espinosa créixer ja és perdre un món màgic que amb els seus guions vol retenir. A ell l'han obert tantes vegades que fa que ens sentim de ferides que potser mai no han cicatritzat bé.

Deu anys d'hospital fan que soni autèntic on és difícil no ser tòpic. Haver sigut nen tan a prop de la mort li ha donat tantes ganes de viure que està condemnat a encomanar-les.