Precautoris i proaccionaris

Els Capuleti i els Montecchi són faccions polítiques rivals (güelfa i gibel·lina, respectivament) a la famosa òpera de Vincenzo Bellini estrenada l’any 1830 sobre un llibret de Felice Romani i basada en el drama de Romeu i Julieta. Els 'guelfi' i els 'ghubellini' són els termes italians amb què es denominaven les dues faccions que des del segle XII donaven suport en el Sacre Imperi Romanogermànic, respectivament, a la casa de Welf i a la casa dels Hohenstaufen. El seu context històric era el conflicte secular entre el pontificat, que passaria a tenir el suport dels güelfs, i l’emperador, amb el suport dels gibel·lins. Durant aquella època aquests eren els dos poders universals que es disputaven el 'dominium mundi'.

Han passat uns quants segles des d’aquells conflictes de l’època tardomedieval. No obstant, en els inicis del segle XXI bé podríem substituir els güelfs i els gibel·lins pels precautoris i els proaccionaris.

Els reptes que desafien la humanitat en aquesta nova etapa de la civilització són radicalment diferents i tenen una rellevància extraordinària. Sovint no entenem els canvis disruptius que comportaran les quatre revolucions simultànies que estan canviant el nostre mapa de la realitat: la revolució digital, la revolució biotecnològica, la revolució espacial i la revolució de la consciència.

En aquest sentit, cal afirmar amb claredat que la qüestió central en l’agenda política i social del món en els propers anys, a nivell global, serà la transformació biotecnològica de l’ésser humà i del planeta. I aquesta transformació es produirà dins del concepte més genèric d’increment evolutiu de la complexitat i de la vida intel·ligent en un context nou d’adaptabilitat.

Les ideologies del transhumanisme i de l’ecomodernisme cada cop són més conegudes i es perceben com a constitutives del nou ordre mundial en construcció que condicionarà radicalment el nostre futur. No obstant, no es produeixen prou debats oberts i transversals per discernir les conseqüències favorables i desfavorables que comportarà la seva extensió hegemònica global.

L’octubre passat es va celebrar a Madrid la vintena cimera futurista mundial TransVision 2018, organitzada per Humanity Plus i altres associacions i organitzacions transhumanistes que treballen en conceptes futuristes com ara l’extensió de la longevitat, la intel·ligència artificial, la millora humana, l’ampliació de les capacitats físiques i cognitives de les persones, les tecnologies exponencials i les tendències disruptives de futur.

Aviat l’eix divisori fonamental entre els ciutadans no serà, ni de bon tros, entre güelfs i gibel·lins, ni tan sols entre dretes i esquerres, com ho ha estat en els darrers segles, sinó entre precautoris i proaccionaris, tal com afirma el sociòleg de la ciència Steve Fuller. Els primers, seguidors del principi de precaució, posaran obstacles, límits ètics i/o religiosos a la transformació biotecnològica de l’ésser humà i de la biosfera; i els segons, seguidors del principi proaccionari, seran favorables a la hibridació de les persones i de la natura amb la tecnologia, promouran l’acceleració de les biotecnologies exponencials en tots els camps, ordenaran la convivència entre els humans, els transhumans (cíborgs) i els posthumans (una altra espècie diferent de l''Homo sapiens') i concentraran els seus recursos personals i econòmics per avançar en la innovació i l’experimentació sense límits en l’ésser humà, en el planeta Terra i en l’Univers proper. Així, els precautoris podrien constituir la nova dreta i els proaccionaris la nova esquerra, que incorporaria fins i tot els vells liberals. No obstant, s'haurà de veure de quina manera els vells eixos ideològics es distribuiran dins d'aquesta nova divisió.

Per tant, el discutible dret a decidir il·limitadament sobre la modificació i el disseny genètics del nostre propi cos i sobre les transformacions biotecnològiques en el nostre entorn natural constituirà un nou paradigma emergent que implicarà posicionaments contraposats i que interpel·larà el biopoder, la tecnoètica, la bioètica i el biodret.

Aquests processos experimentals de la ciència i la tecnologia batallaran, doncs, amb qüestions fonamentals en relació amb l’acceptabilitat social i la governança democràtica, i ens interrogaran sobre la forma en què apareixeran i es gestionaran els límits de l’experimentalitat de cara a les seves conseqüències socials i polítiques. Aquests experiments hauran de fer front a incerteses creixents i a la inevitable ignorància, que complica les condicions per a la transició cap a aquest futur biotecnològic, que tots volem al servei de les persones i no al revés. La meva aposta personal és pels postulats de l’humanisme avançat que integra i obre nous camins per involucrar la ciutadania en processos d’exploració científica des del que podríem anomenar el 'principi de responsabilitat proactiva'.

Aquest principi exigeix una actitud conscient, diligent i proactiva per part de la comunitat científica, els centres de recerca i d’innovació, les corporacions tecnològiques, les organitzacions i els organismes públics i privats i la ciutadania en relació amb l’experimentació sobre l’ésser humà, el seu hàbitat i l’entorn natural.

Els antropòlegs i genetistes evolutius ens expliquen que en el nostre genoma tenim rastre d’antics aparellaments entre els humans moderns i els humans arcaics, com ara els neandertals i els denisovans, que han comportat conseqüències importants per al nostre genoma actual. Pocs són els científics i els tecnòlegs que s’han fet les preguntes adients sobre les conseqüències dels creuaments i els fruits del sexe entre espècies humanes diferents i sobre el perquè de la divisió natural entre les espècies. Ara el creuament o hibridació que la tecnociència ens proposa fer entre l’ésser humà i els organismes biotecnològics obre un camí evolutiu desconegut. Caldrà ser-ne conscients, debatre obertament i de forma transversal i finalment arribar a consensos amplis entre precautoris i proaccionaris per resoldre, en clau humanista, els enormes reptes que tenim per endavant a escala mundial.