Lideratge humanista

Fa unes setmanes vaig participar en un fòrum de dones conselleres i directives de grans corporacions que se celebrava a Barcelona. En el debat posterior a la meva conferència, que vaig titular "Lideratge humanista: persona, disrupció tecnològica i bé comú", les assistents van exposar els avantatges d’implementar la intel·ligència artificial i la robotització a les seves organitzacions.

Posteriorment, al sopar ofert per la consultora que organitzava l’esdeveniment, una de les Big Four, ja en un entorn més distès, aquelles mateixes líders corporatives em van fer les preguntes més interessants i van exterioritzar les seves preocupacions més personals. Una de les preguntes recurrents va ser: ¿com haurem d’educar els nostres fills en un futur que es preveu hipertecnològic i transhumanista?

Amb aquesta pregunta les meves amfitriones posaven en el centre de les seves preocupacions el repte educatiu davant la digitalització, la robotització del treball i la intel·ligència artificial. La preocupació per l’educació, eix principal de la governança tecnològica del present i del futur, prenia així protagonisme, ja que en l’educació ens hi juguem la nostra pròpia humanitat. Resultava pertinent el comentari d’una de les directives sobre per què els principals CEO i molts dels experts tecnològics de Silicon Valley estan enviant els seus fills a estudiar en escoles que prioritzen les habilitats 'toves' o 'difuses', o sigui les competències humanístiques.

Dies després, uns amics em van convidar a dinar a casa seva. A taula hi va seure el seu fill, que en aquells moments estava decidint la carrera universitària que li calia triar. Estàvem tots d’acord que els joves s’especialitzen massa aviat i que el sistema educatiu els tanca en cotilles utilitàries sense tenir gaire en compte el que realment els agrada.

Segons Lawrence Katz, economista de Harvard, en un futur proper l’èxit laboral podria estar determinat més aviat per l’habilitat de lidiar amb el que no pot ser gestionat per algoritmes. Per tant, les carreres humanístiques podrien tractar millor els problemes no estructurats o que canvien molt ràpidament, així com els assumptes que han de ser abordats amb dosis altes d’improvisació i en condicions de gran ambigüitat, com solen ser, per exemple, els desafiaments més socials.

Diuen que existeix el costum a la universitat de Stanford de dir 'fuzzy' als estudiants de les carreres d’humanitats i ciències socials i 'techie' als d’enginyeries i ciències dures. L’inversor digital Scott Hartley, en el seu llibre 'The fuzzy and the techie: why the liberal arts will rule the digital world', incideix en la necessitat de la hibridació de sabers. La tesi principal del seu llibre planteja la necessitat de superar la divisió artificial que ha creat el sistema educatiu formal entre les disciplines científico-tecnològiques (les anomenades STEM) i les humanístiques (o també anomenades 'arts liberals'). Aquest és un dels principals reptes que té la innovació educativa davant els desafiaments de la revolució biodigital, donat que en el model actual hi ha una forta bretxa disciplinària.

En aquest sentit, per 'arts liberals' entenem les disciplines que s’estudien per descobrir el coneixement pel coneixement, per ser més lliures, sense una finalitat laboral concreta. Són disciplines que impliquen creativitat, bellesa i abstracció. No busquen l’èxit professional en un àmbit específic, ni especialitzar-se, sinó que ens exposen a una àmplia diversitat de sabers. Són, per exemple, la literatura, la filosofia, les ciències polítiques, l’art, la història, les ciències socials, la religió i els idiomes, entre d’altres.

Les disciplines STEM, per la seva banda, responen a l’acrònim format per les sigles en anglès de ciència ('science'), tecnologia ('technology'), enginyeria ('engineering') i matemàtiques ('math').

El terme 'fuzzy' [difús] suggereix aquesta diversitat. El disseny curricular de les carreres liberals o humanístiques sol ser més flexible, polivalent i multidisciplinari que el de les carreres STEM.

Scott Hartley insisteix que hi ha una falsa dicotomia entre l’educació STEM i la humanística, perquè es poden estudiar i barrejar totes dues. Per a aquest autor, necessitem més 'techies' en institucions tradicionalment molt 'fuzzies', com l’administració pública, i també més 'fuzzies' treballant en companyies tecnològiques.

Trobar solucions als grans problemes requereix comprensió profunda tant del codi que permet dominar la tecnologia com del context humà. Necessitem dades, però també ètica per usar-les. Ens hem de qüestionar els biaixos implícits que contenen els algoritmes, i preguntar-nos no només com s’han construït, sinó també per què i per a què.

L’educació en humanitats permet desenvolupar habilitats relacionades amb la curiositat intel·lectual, la confiança, la creativitat, la comunicació interpersonal, l’empatia i l’amor pel coneixement en ell mateix, per voler saber sense una finalitat utilitària. Estimula l’hàbit de la deliberació i la mirada crítica, en un món com el d’avui, que ens aclapara amb tanta informació i on els humans haurem de diferenciar-nos de les màquines i de la intel·ligència artificial.

Hem d'educar els nostres fills perquè siguin la millor versió d'ells mateixos, ja que no importa quant treballem per memoritzar i calcular coses, perquè la màquina sempre podrà fer-ho molt millor que nosaltres. En l'era de l’explosió de la superintel·ligència hem d’ensenyar als nostres fills a tenir un pensament independent.

Les persones haurem de connectar el cervell amb el cor. El cervell està relacionat amb el coeficient intel·lectual i el cor amb el coeficient emocional. Si només competim amb el coeficient intel·lectual, perdrem. Per exercir un bon lideratge humanista a favor del bé comú hem de fer servir la nostra intel·ligència emocional i afectiva conjuntament amb la intel·ligència racional. Sense oblidar la intel·ligència espiritual, que connecta la nostra ment amb l’ànima.