La tesi de Pedro Sánchez
La tesi escrita per Pedro Sánchez aixeca passions. Sembla que s’ha convertit en la més consultada, inspeccionada i examinada dels darrers temps. Tanmateix, no es parla del seu contingut. Una llàstima. Tota la premsa de Madrid que s’ha abraonat sobre Pedro Sánchez per les possibles irregularitats en l’elaboració de la seva tesi no sembla que ho hagi aprofitat per llegir-la i analitzar-la. No entraré pas en el debat de si les cites estan ben fetes o no, o de si no ha citat textos que havia de citar. La tesi, certament, no és de gran qualitat, però entra dins de la normalitat de moltes tesis doctorals que obtenen la màxima qualificació en moltes universitats. Està feta per algú que tenia experiència de primera mà i formació en afers europeus arran de les seves estades i estudis a Brussel·les. Dedicar-se a acabar una tesi doctoral sobre les “innovacions de la diplomàcia econòmica espanyola” aprofitant que s’havia quedat a les portes d’obtenir un escó al Congrés de Diputats en les eleccions que el PSOE va perdre clamorosament el 20 de novembre del 2011, és ben raonable.
La tesi, subtitulada “una anàlisi del sector públic, 2000-2012”, repassa amb detall les accions de la diplomàcia econòmica –essencialment la promoció econòmica exterior– durant el període del darrer govern d’Aznar i dels dos governs de Rodríguez Zapatero. Té la gràcia d’estudiar totes les administracions públiques, tant el govern central com tots els governs autonòmics i les principals administracions locals (diputacions i grans ajuntaments). Inclou en el seu estudi les entitats públiques dependents de les administracions públiques. Només per la sistematicitat amb què estudia els agents públics implicats en la promoció econòmica exterior ja té un interès apreciable, que justifica que hagi de ser utilitzada per a diversos temes de les oposicions al cos superior de tècnics comercials i economistes de l’Estat.
Vist des de Barcelona i des de Catalunya és un plantejament que sembla prou raonable. Fet des de Madrid és digne de menció perquè evidencia una mentalitat molt respectuosa amb la iniciativa diplomàtica econòmica de totes les administracions públiques. De fet, explica que la globalització, d’una banda, i la integració europea, de l’altra, han motivat desplegaments de promoció econòmica exterior en totes les regions europees i els països desenvolupats i emergents d’arreu del món, així com en totes les ciutats amb aspiracions a ser ciutats globals. No n’hi ha prou amb la representació i promoció estatals, ni aquí ni arreu.
Pedro Sánchez va desgranant la racionalitat i l’efectivitat de l’activisme comercial exterior de totes les administracions públiques. Fins i tot quantifica la vinculació entre ajudes al desenvolupament i promoció de les exportacions a escala autonòmica. Recorda que totes les comunitats tenen entitats especialitzades en promoció econòmica. L’anàlisi descriptiu i quantitatiu que fa dels instruments de promoció, de les entitats destinades a promoció exterior, del nombre i localització de les oficines exteriors i dels viatges oficials dels governs autonòmics, deixa ben clar que gairebé totes les autonomies tenen la seva xarxa d’”ambaixades” (les excepcions són les Illes Balears, Navarra i la Rioja).
Com es posiciona Catalunya en aquestes classificacions? Amb dades actualitzades a juliol del 2012, en general se situa en una posició destacada en nombres absoluts. En viatges oficials a l’exterior, és la primera, seguida d’Astúries. En oficines i xarxes de promotors, és el País Basc qui va en primer lloc i Catalunya en el segon. Segueixen, molt a prop, Aragó, Múrcia, Galícia, Andalusia i el País Valencià. En ajuda oficial al desenvolupament, és Andalusia la primera i Catalunya la segona.
En termes “per habitant”, Catalunya sempre està entorn de la mitjana espanyola, en posicions similars a les d’Andalusia, molt inferiors a les del País Basc, però superiors a les de la Comunitat de Madrid (ben normal pel fet de ser la seu de la capital de l’Estat). I, normalment, algunes comunitats uniprovincials com Astúries i Múrcia, i altres riques en recursos públics com Aragó i Extremadura, se situen en primera posició quant a oficines exteriors o viatges oficials. En ajuda oficial al desenvolupament per habitant són Navarra, el País Basc, Castella la Manxa i Cantàbria les que estan (2000-2010) en posició molt destacada sobre la resta.
Els mitjans de comunicació i les persones que, amb una cridòria eixordadora, es queixen de “l’escàndol” de les “ambaixades” catalanes farien bé d'informar-se millor. La tesi de Pedro Sánchez és un bon lloc per començar. I ell –l’autor i president del govern espanyol– hauria de fer-ne més pedagogia, explicar-la i difondre-la amb convenciment..., o no?