Qui incompleix les restriccions?
el desconcert de les autoritats sobre com lluitar contra el covid-19 és probablement la nostra principal feblesa en les actuals circumstàncies de pandèmia desbocada. Seré l’últim a criticar-los perquè conec com és de difícil prendre decisions en situació de gran incertesa. La població demana certeses, però no n’hi ha. Això suscita tota mena de reaccions. Per als que saben que són població de risc, s’ha imposat la prudència i l’obediència a qualsevol norma que s’imposi. Aquest segment de població, normalment el de més edat, prefereix la prudència en excés que no pas el contrari.
Després hi ha els que saben –més ben dit, creuen saber– que no són població de risc. Aquests, típicament gent jove (i adolescent), compleixen les normes, però menys. Tendeixen a ser més escèptics sobre l’impacte de la pandèmia en la seva salut. En canvi, tenen clar que les normes anticovid els impedeixen fer totes les activitats que més els motiven i els agraden: la sociabilitat, les trobades amb amics, les festes, les discoteques i, en general, totes les que impliquen molta proximitat i cap protecció (ni distància ni mascaretes). Bona part de les mesures que s’estan imposant busquen impedir que aquests desitjos es puguin materialitzar perquè, segons els experts, són ocasions de difusió del contagi. Encara que els joves es contagiïn sense símptomes, poden passar fàcilment la infecció a parents que sí que poden desenvolupar simptomatologia, fins i tot greu. Molts joves es resignen i són complidors, en públic i en reunions més privades. Però molts no ho són, i abunden els complidors en públic però incomplidors en grups reduïts. I així va apareixent un conflicte entre generacions, res de nou, però en aquest cas esdevé un gran problema.
La situació és més complexa perquè entre la gent adulta, que ja no es pot considerar estadísticament jove, hi ha molts negacionistes i escèptics. Una cosa és la resistència d’adolescents i joves a deixar de fer allò que volen fer –sociabilitzar– i l’altra és la resistència dels adults a complir la lletra i l’esperit de les normes per motius –ideològics o no– que construeixen, sobretot, els negacionistes. Molts d’ells modulen el seu capteniment si es contagien (recordem Boris Johnson). D’altres, ni així (Donald Trump). El negacionisme és en part fill de la priorització radical de l’economia sobre la salut i, en part, fill de la segmentació radical de la informació i opinió públiques, que impedeix que el coneixement circuli bé per tot arreu, creant bosses d’opinió molt diferenciades a partir de dades contraposades.
Els escèptics, que podríem caracteritzar com a complidors inconstants o negacionistes de conveniència, són aquells que compleixen quan costa poc i incompleixen quan costa més. Les seves pautes de comportament són diferents. Són aquells per a qui les multes poden ser més efectives per corregir la seva conducta laxa. Hi serien més sensibles. Hem de reconèixer que aquí hi ha molt a millorar.
Els negacionistes són poc sensibles a les multes i estan disposats a polititzar qualsevol acte que facin. Representen un problema que només es pot intentar resoldre amb molt bones campanyes d’informació que arribin a tota la població.
Els joves (en sentit ampli) són resistents. La seva naturalesa va en sentit contrari a les restriccions que s’aproven i justifiquen el seu incompliment contínuament. La seva raó els disciplina especialment per respecte i afecta la gent gran amb qui es relacionen o conviuen. Cal conèixer millor les seves raons i els seus sentiments, que pateixen la contradicció de veure que els seus sacrificis no són per a ells, que les restriccions de mobilitat i sociabilitat van directament en contra d’ells, i que les decideixen adults que les pateixen d’una manera ben diferent. Aquest és un conflicte entre generacions. Cadascuna es troba en un moment diferent del cicle vital. Uns busquen formar, consolidar i ampliar colles d’amics, aparellar-se, buscar feina, tenir iniciatives i emprendre projectes. Els altres tenen la família feta, la trajectòria consolidada i la pensió assegurada.
¿No hauríem de ser més sensibles a aquests diferents col·lectius de població? ¿No hauríem d’escoltar-los, compartir arguments, millorar polítiques i, sobretot, no demonitzar-los? Alguns –els escèptics– poden necessitar sancions per treure’ls de la seva situació de confort. Altres –els negacionistes– necessiten informació sòlida, massiva i pels mitjans adequats. Altres –els joves– necessiten empatia, escolta activa i participació perquè puguin entendre els sacrificis que se’ls demanen.
Finalment, han aparegut els irresponsables: les autoritats i les elits que se salten totes les normes amb impunitat i, si més no, amb gran negligència, com hem acabat de veure en un sopar multitudinari a Madrid. Per a aquests que són els que han de ser referents i exemplars, l’Estat, i ells mateixos, tenen instruments de reparació i els haurien de fer servir.