Què no es pot fer amb un Estatut?

Catedràtic de la UPFVaig sentir en una tertúlia radiofònica una participant que, tot defensant l’interès de seguir disposant d’un Estatut, es preguntava: “Què voleu fer amb la independència que no es pugui fer amb l’Estatut?” Immediatament em va venir una allau d’arguments, que exposo tot seguit perquè val la pena recordar què volem que no es pugui fer amb un Estatut.

La voluntat de reforma de l’Estatut de Sau –el del 1979– ja va néixer per la reducció de l’autonomia catalana, laminada per l’abús que els governs de l’Estat van fer de les seves competències bàsiques. En tot el que la Constitució donava competències exclusives a la comunitat autònoma, l’Estat conservava la capacitat regulatòria en última instància. L’Estat l’ha usada progressivament i intensament, ja des dels anys vuitanta. De fet, ha anat buidant les competències de les comunitats a base de regular tot el que podia regular-se. Les autonomies no poden decidir gairebé res important. S’han de limitar a pagar. Per això la discussió sobre el finançament autonòmic ha esdevingut tan intensa: quan no pots regular res, l’única diferència en el servei la defineixen els diners que t’hi pots gastar. La poca política i la millor que es pot fer és aconseguint més recursos. Quan les comunitats –i especialment la Generalitat– han trobat maneres de gestionar millor els recursos, l’Estat ha boicotejat o torpedinat aquestes solucions. A Catalunya, per exemple, hi ha tradició que les administracions col·laborin a través de la creació de consorcis. El PP ha atacat i desmuntat els consorcis. Ho ha fet amb l’excusa de simplificar administracions, amb l’excusa de la crisi i amb l’excusa de l’eficiència. Són totes excuses falses. Ha destrossat un sistema de cooperació entre administracions que estalviava recursos, que multiplicava les iniciatives possibles (com, per exemple, hospitals comarcals) i que superava les rigideses administratives.

Els consellers, per exemple, d’Ensenyament o de Salut, saben que gairebé no poden decidir res perquè tot està regulat des de Madrid. Ara es parla de suspendre el decret Wert que elevava el nombre d’alumnes per aula. Vol dir que l’Estat regula l’ensenyament fins a aquest extrem. És el govern de l’Estat qui fixa, quan vol, la variació dels sous dels empleats de totes les administracions –la seva principal despesa–. L’Estat més descentralitzat del món no ho és gens. Per això es va voler fer un nou Estatut fa quinze anys. Tot el blindatge competencial dissenyat a l’Estatut de Miravet va saltar pels aires amb la sentència del Tribunal Constitucional del 2010. El TC, amb les majories del PP i de part del PSOE, no ha estat àrbitre sinó agent actiu de la recentralització i uniformització, i ha anat fixant jurisprudència homogeneïtzadora que ha capgirat completament la lletra i l’esperit de la Constitució. Per què, si no, els que el 1978 defensaven la Constitució ara són independentistes, i els que hi estaven en contra ara són constitucionalistes? Simplement, el gir neofranquista, centralitzador i uniformitzador ha guanyat, ha desnaturalitzat la Constitució, i ha buidat de contingut els Estatuts.

Per tant, amb l’Estatut i amb la Constitució tal com ha estat interpretada, ja no es poden fer polítiques autonòmiques pròpies. El marge de decisió és molt petit perquè la regulació estatal és omnicomprensiva. Només per això es podria entendre que les polítiques que el poble de Catalunya podria voler fer ja no caben en les actuals competències autonòmiques i constitucionals.

Hi ha competències que no són autonòmiques, sinó estatals. No són irrellevants, ben al contrari. Encara que les competències autonòmiques estiguessin intactes en el camp de la salut, el benestar, l’ensenyament, el comerç, el turisme, la indústria, la cultura, la llengua, etc., hi ha espais importantíssims de competència estatal: la regulació del mercat de treball, la política migratòria i de fronteres, la regulació de la Seguretat Social, la política contra l’atur, la defensa, la policia (últimament ens ha quedat clar, oi?), la justícia (una de les pedres de toc de la sentència del TC del 2010), la supervisió i regulació de totes les polítiques, i 'detalls' com la política fiscal, la regulació bancària, el control en última instància de la despesa, l’acció exterior (també ha quedat clar, oi?), i un llarguíssim etcètera detallat a l’article 149.1 de la Constitució.

El problema és que les competències autonòmiques han estat retallades per l’Estat, amb especial intensitat en els mandats del PP, i que les altres competències –les estatals– són essencials per reaccionar en el món en constant transformació que ens ha tocat viure. Vet aquí per què un Estatut no arregla els nostres problemes.