La quadratura del cercle

Tot just s'ha acabat la darrera campanya de l’IRPF. La declaració anual de l’IRPF va donar, fins a l’any 2018, una taula de resum de la despesa de totes les administracions públiques. Corresponia a l’exercici tancat del 2016. Tenia la gràcia de consolidar despesa de les diverses administracions. Dissortadament es va deixar de difondre a partir de la campanya de renda de l’any passat. Agafant aquestes dades que corresponen a un any (2016) en què el dèficit públic estava per sobre del 4 per cent del PIB, podem radiografiar els grans trets de les despeses que es proveeixen amb els impostos que paguem i amb l’endeutament nou que contractem per cobrir aquelles altres despeses no cobertes pels ingressos ordinaris.

Què en surt? Tot i que és ben sabut, sempre és bo de recordar. La primera partida de despesa són les pensions i altres prestacions socials: un quaranta per cent del total. No ha parat de créixer a un cinc per cent anual des de fa molts anys. Es jubilen més persones per l’envelliment de la població, i els nous pensionistes, de mitjana, cada cop ho fan amb millors pensions. La proporció dels ingressos públics que es dediquen a pensions no para de créixer. En cas de crisi, els governs, de tots els signes, saben que és el que més han de protegir.

La segona partida de despesa és la salut: un catorze per cent. En endinsar-nos en la crisi de l’euro, l’any 2011, i especialment durant el govern del PP, es va decidir que les comunitats autònomes havien d’ajustar les seves despeses (essencialment salut i ensenyament) per protegir les del govern central (essencialment pensions). Ara, amb la pandèmia del covid-19, tots hem trobat a faltar capacitat de reacció del sistema sanitari. Estava molt en precari, sense les inversions adequades, sense el material adequat, sense el volum de personal necessari. En resum, sense cap capacitat de reacció que no fos la dedicació extraordinària que ens han mostrat tots els professionals sanitaris i que no hauríem d’oblidar. En les estimacions que els experts han fet per a Catalunya es parla de la necessitat d’augmentar la despesa un cinquanta per cent. És possible que això no sigui així a tot arreu. Però les dades de la pandèmia suggereixen que hi ha una relació directa entre despesa sanitària per càpita i morts pel covid-19. Hi ha comunitats autònomes com ara Madrid, les seves veïnes i Catalunya que han quedat molt afectades. Haurien de rebre més finançament públic per compensar aquest subfinançament, especialment ara que s’ha vist que menys recursos provoquen més indefensió davant d’una emergència. El finançament autonòmic hauria de corregir la mancança que s’ha posat en evidència. L’aglomeració urbana genera riquesa però té costos. En circumstàncies sanitàries límit els costos són molt alts. També ho són per contaminació o sinistralitat de trànsit.

La tercera partida és l’ensenyament: un deu per cent. Va ser l’altra perjudicada de la crisi de l’euro pel mateix motiu que la salut: era de competència autonòmica. També té un llast de despesa no recuperada. Seria impossible preveure un ajust per a una activitat molt apreciada i clarament mancada de recursos. La quarta són els afers econòmics amb un nou per cent, incloent-hi la despesa en infraestructures. També van patir a fons les retallades. La cinquena, amb un vuit per cent, són els serveis públics generals, que inclou els empleats amb activitats no finalistes de les administracions públiques i les contribucions a organismes internacionals, que en el nostre cas és, sobretot, la Unió Europea. Amb un set per cent segueix el pagament dels interessos del deute públic. El nou endeutament incrementa la factura dels interessos. Afortunadament estem passant per una època d’interessos anormalment baixos que ens dona la possibilitat d’endeutar-nos més sense gaires problemes, però si els tipus d’interès pugessin estaríem perduts. Doblar-los no seria gens improbable i duplicaria la factura. La setena despesa és l’ordre públic i la seguretat: un cinc per cent, que puja al set per cent si es compta la defensa. Tot el que queda (cultura, esports, medi ambient, habitatge i serveis comunitaris) puja globalment al cinc per cent i també és molt de competència autonòmica.

Tothom demana més. Molts, amb molta raó. Altres, amb molta vehemència. Alguns no criden ni es queixen però mereixerien un suport que ara tenen en mesura molt limitada (per exemple, les llars d’infants, que no es manifesten però que són una eina poderosa d’igualtat i cohesió). Ara els ingressos s’han ensorrat. Col·lectivament viurem un temps a crèdit, però no podrà ser per gaire temps. Aquest és el desafiament, que ha de ser compatible amb la salut pública. Inevitablement caldran més impostos i eliminar exempcions injustificades. Una bona quadratura del cercle. Comencem una temporada en què tothom es queixarà.