Catalunya i el nou índex de progrés social europeu
Després d’una llarga espera, finalment tenim la segona edició de l’índex de progrés social (IPS) per a totes les regions europees (NUTS2). La primera versió, publicada el 2016, donava dades per a quaranta-dues variables que bàsicament es referien a l’any 2012. Era un enorme esforç per obtenir indicadors comparables de benestar regional sense recórrer a dades econòmiques. O sigui, no els diners que costen les polítiques sinó els resultats que se n’obtenen. Ara en donen per a cinquanta-cinc, i la data de referència és la mitjana dels anys 2016-2018, tot i que algunes variables ofereixen dades més recents.
Com en surt Catalunya? És la 135 de 240 regions. Costa comparar amb la versió anterior per l’absència del Regne Unit i per l’ampliació de les variables, però eliminant de l’anterior IPS les NUTS2 del Regne Unit, Catalunya hauria empitjorat nou posicions. La crisi del 2008-2013 es va patir més a la perifèria mediterrània, i es nota. Les comunitats autònomes espanyoles estan entre el País Basc (48 de 240) i Andalusia (170 de 240). Catalunya està més a prop d’Andalusia que del País Basc. També és dolorós per a Catalunya que en PIB per càpita sigui la 76 de 240. Si ens fixem només en les comunitats espanyoles, Catalunya és la quarta (de disset) en PIB per càpita, però la dotzena (de disset) en IPS. Passa d’estar clarament per sobre de la mitjana a estar ben per sota. És molt semblant al que s’esdevé amb el model de finançament i amb el dèficit fiscal, o sigui, amb la redistribució dels recursos públics. Amb les noves dades, hi ha tres comunitats que queden netament degradades en IPS: Madrid passa de la primera en PIB per càpita a la sisena en IPS, Catalunya, de quarta a dotzena, i les Balears, de sisena a tretzena. Coincideixen amb les tres comunitats amb proporcions de dèficit fiscal més altes, a gran distància de totes les altres. Com es pot apreciar, Catalunya és la més degradada en IPS. Les comunitats afavorides són la majoria, i n’hi ha tant de majoria habitualment popular com de majoria habitualment socialista.
Què ens diu l’IPS de Catalunya en relació a la mitjana europea? En algunes variables, el comportament és superior a la mitjana. Els casos més sobresortints són: primer, salut i benestar; segon, accés a la informació i la comunicació, i tercer, alimentació i atenció mèdica. Els bons resultats sanitaris són dignes de menció, i corresponen, en major o menor grau, a totes les comunitats. Els pitjors resultats són l’accés al coneixement bàsic i la llibertat i l’elecció personal. En realitat els dos blocs pitjors estan més relacionats del que sembla. Efectivament, sota el rètol d’accés al coneixement bàsic hi ha indicadors de grau d’escolarització de 14 a 18 anys, d’abandonament escolar prematur i de proporció de finalització de l’ensenyament obligatori només amb el títol del primer cicle de secundària. O sigui, tot d’elements que quantifiquen l’èxit o el fracàs en l'escolarització amb profit del jovent d'entre 12 i 18 anys. Sota el rètol de “llibertat i elecció personal” hi ha diversos indicadors, un dels quals és el percentatge de joves que ni estudien ni treballen (i n'hi ha dos sobre taxes d’atur i taxes d’activitat). L’estudi i el treball dels joves són el punt pitjor de l’índex per a Catalunya, però també ho és per a totes les comunitats.
En general, en la comparació europea les comunitats espanyoles estan millor que els seus equivalents europeus en els àmbits de nutrició, salut i benestar i estan pitjor en els d’ensenyament i treball juvenil. En perspectiva europea, les virtuts i els defectes del progrés social de les comunitats tenen una forta empremta estatal. Catalunya no s’escapa d’aquesta empremta. Queda força pitjor del que podria per la seva productivitat, però no sembla allunyar-se de la matriu estatal. Això suggereix que malgrat tota la transferència de competències, el pes de les regulacions estatals és molt alt i la capacitat de les comunitats per escapar-se del motlle comú és molt baixa.
Els nous IPS ens proporcionen una finestra d’excepcional qualitat per posar en perspectiva europea els resultats de les polítiques públiques destinades a millorar el progrés social. La imatge que en surt és d’una Catalunya empobrida per l’acció de l’Estat. Els seus nivells de progrés social no tenen proporció amb els del seu PIB per càpita ni amb els IPS de les comunitats més afavorides per l’Estat. Ara bé, ¿no ho podem fer millor des de Catalunya? Segur que sí. Ens hem d’interrogar sobre com aprofitar al màxim els recursos disponibles. És matèria per a més reflexió i una campanya electoral com la que ara comença és sempre una bona ocasió.
