No oblidem les llars d’infants

Catedràtic de la UPFLa recuperació està arribant a les finances públiques. La crisi va arribar amb retard i la recuperació també, especialment a les finances autonòmiques. S’han posat en moviment tots els grups de pressió que volen protegir la recuperació de la seva capacitat adquisitiva. Els pensionistes, que són prop de nou milions de persones i de votants -no ho oblidem-, desafien l’Estat amb les seves mobilitzacions i reivindicacions. Els representants dels empleats públics ja han aconseguit pactar uns increments salarials que capturaran el gruix de la nova capacitat de despesa entre el 2018 i el 2020. ¿Han de ser aquestes les prioritats de despesa? El que sabem és que són els col·lectius més mobilitzats, tenen la simpatia i el suport de les seves famílies i esperen ser els més influents.

Els menys influents són els que no voten, però el nostre futur és a les seves mans. La capacitat de despesa pública futura, la sostenibilitat de les pensions i del sistema públic de salut depèn de com es desenvoluparan els infants que neixen. Ells no es mobilitzen, i les seves mares i pares van prou de bòlit per fer-ho. No tenen temps. Han de renunciar a molt per tirar endavant les seves famílies. Però el nostre futur depèn de com ajudem a créixer els que seran els ciutadans i contribuents del futur.

És ben sabut -però cal recordar-ho sempre- que la millor despesa pública és el foment de l’educació. Els economistes parlem de capital humà per subratllar que és una inversió que dona rendiment al llarg de tota la vida. Millora el desenvolupament personal i professional de les persones. La despesa en educació és tant més eficaç com més aviat es faci. La màxima eficàcia és en l’etapa d’educació infantil, que cobreixen les llars d’infants o escoles bressol (0 a 3 anys) i els parvularis (3 a 6). A més, i molt important, atendre l’educació en el tram de 0 a 6 anys té el màxim impacte en la reducció de la desigualtat social i en la reducció de la desigualtat de gènere perquè l’impacte en les dones és brutal. Però l’educació infantil no és obligatòria, i està molt menys finançada públicament.

Les desigualtats socials es defineixen en la seva màxima cruesa i intensitat en els primers anys de la vida. Per reduir-les cal garantir la millor atenció als nadons i acompanyar-los fins a la incorporació a l’ensenyament reglat. Aquesta és la tasca de les llars d’infants i del tram preescolar de les institucions educatives. Per a les mares, és també la millor garantia de no haver de tallar les seves trajectòries laborals, professionals o empresarials, i reduir així la bretxa salarial de gènere. A més, facilita la incorporació de la dona al món del treball, a la seva capacitat de generar riquesa i de contribuir a la sostenibilitat de la despesa social.

Però les llars d’infants -sobretot les llars d’infants- tenen molt poc suport financer públic, quan, en canvi, són molt cares perquè no poden estar gens massificades. Els ajuntaments han desenvolupat programes de suport financer a les famílies. Durant la crisi financera de la Generalitat les diputacions també s’hi van implicar. Tot i així, les llars d’infants segueixen sent un luxe per a moltes famílies. La Generalitat hauria de tornar a implicar-s’hi sense que les altres administracions hi retiressin el seu suport. Aquesta reincorporació de la Generalitat hauria de ser compatible no només amb el manteniment del suport dels ajuntaments i les diputacions sinó amb el seu increment. Seria un pla de xoc social molt necessari. M’atreveixo a dir que el més necessari -i sé que hi ha moltes altres despeses socials molt importants i urgents-. Però soluciona, amb una sola política, molts problemes: igualtat de gènere, cohesió social, formació de persones, acompanyament de la seva alimentació i seguiment sanitari i psicològic, alliberament del potencial productiu femení, lluita contra la pobresa, suport a les expectatives de tenir fills de les parelles que es constitueixen i suport al creixement de la població.

Els infants de 0 a 6 anys no voten. Els seus progenitors no prioritzen el suport polític ni la mobilització social perquè l’experiència de la criança dels infants és una fracció breu de la seva vida. Però la societat, en conjunt i mitjançant les seves administracions públiques, ha de prioritzar el que ningú no reclama. Ens hi juguem el futur i soluciona grans problemes del present.

Es poden matisar les polítiques de suport en funció dels ingressos de les famílies, com ja es fa actualment, i com s’ha fet amb les matrícules universitàries. Ens ha de presidir el mateix criteri: garantir la cobertura de l’atenció educativa per a tothom i des del mateix moment que s’acaben els permisos de maternitat i paternitat. Les administracions públiques han de saber prioritzar aquesta despesa, encara que ningú no es manifesti reclamant-la.