Les multes europees per protegir la competència
No cal ser un analista internacional de primer ordre per adonar-se que la Unió Europea és perdedora en totes les turbulències d’aquests darrers mesos i dies. Tant la guerra comercial entre els Estats Units i la Xina, com el Brexit, com les polítiques antieuropees de l’extrema dreta, van en la direcció d’afeblir la Unió Europea. És un bon moment per recordar algunes de les fortaleses europees que són conseqüència directa de la cooperació internacional que ha donat lloc al procés d’integració europea. El mercat comú és un benefici que ara ningú no discuteix, així com algunes grans polítiques estructurals, incloent-hi la primera que es va desenvolupar: l’agrària. Val la pena parar atenció a un dels èxits més grans, de fa seixanta anys, que va agafar una gran volada des del 1990 arran de la implicació europea del Regne Unit un cop superat el conflicte del xec britànic. Em refereixo a la política de la competència.
En els darrers trenta anys, la Comissió Europea, a proposta de la comissària de la Competència, ha imposat uns trenta mil milions d’euros de multes (vuit mil en els darrers cinc anys) per violació de la normativa sobre competència. Durant molts anys, els sectors que van ser objecte d’aquests multes eren de tecnologies madures i empreses molt grans –energia, automòbils, camions, transport, televisors, monitors, vidre, banca i un llarg etcètera–. Se les acusava de ser càrtels de fixació de preus o de repartiment de mercats. La vigilància de les pràctiques anticompetitives, que representen conspiracions de les empreses contra els consumidors, ha estat contínua i força eficaç. En tot cas, ha aconseguit un crèdit professional, polític i ciutadà, i això és tot un èxit, i ha resistit bé els recursos judicials. En els darrers cinc anys, Margrethe Vestager, la política danesa que encara és comissària per a la competència, s’ha fet famosa i s'ha guanyat un gran respecte per les multes gegantines que ha imposat contra les grans multinacionals d’empreses de l’economia digital com Google, Facebook o Apple. A l’Eurobaròmetre hi ha rastres ben clars que l’opinió pública europea ha aplaudit les decisions de la comissària Vestager i la fermesa amb què les ha aplicat.
Vestager no és una política qualsevol. El seu partit, que es diu Esquerra Radical, forma part del grup liberal. Ella va ser la inspiradora del personatge protagonista de la sèrie 'Borgen'. Era la 'spitzenkandidaten' dels liberals en les darreres eleccions europees, i en no ser elegida presidenta de la Comissió, el seu grup parlamentari ha obtingut de la nova presidenta que sigui vicepresidenta i que mantingui i ampliï les competències sobre política de la competència. És una bona notícia.
Els ciutadans estem ben despullats davant els nous gegants empresarials en el camp del desenvolupament de les noves tecnologies. No només gaudeixen de posicions monopolístiques, absolutament inadmissibles, sinó que estan aprofitant tota la informació que aconsegueixen reunir sobre nosaltres. El 'big data', tot i els seus beneficis, pot ser espionatge massiu, però legalitzat. Ja ho és, i de les maneres més descarades, escoltant les nostres converses, per exemple.
Necessitem que l’autoritat europea de la Competència, que ha tingut el coneixement i el coratge de multar les grans empreses tecnològiques del món per abús de la seva posició, segueixi tenint aquesta capacitat en el futur. Però calen recursos, molts recursos, per estar en condicions de saber què fan les empreses que dominen les comunicacions, les xarxes i la tecnologia del món. El conflicte dels EUA amb Huawei, per exemple, va sorgir perquè els EUA tenien capacitats tecnològiques (al Pentàgon, a la CIA i a l'FBI) per detectar què feia el gegant xinès amb la seva tecnologia. Però la Unió Europea no té aquestes capacitats tecnològiques derivades del fet de ser un gran estat. Només disposa dels recursos que li assigna el pressupost comunitari.
I les multes multimilionàries, de milers de milions d’euros, ¿saben on van a parar, aquestes multes? En una recent visita a la Comissió Europea em van donar la trista resposta: van a reduir les aportacions dels estats membres. Des del punt de vista de cada estat membre pot semblar que està bé, però és decebedor. No van a augmentar, en cap proporció, la capacitat tecnològica de la Comissió Europea per estar alerta davant de noves tecnologies que poden violar els principis competitius, de defensa del consumidor i de la protecció de les seves dades. En canvi, aquest hauria de ser el destí almenys de part de les multes: seguir-nos protegint contra els qui abusen i poden abusar de les seves posicions monopolístiques per conspirar contra els consumidors, que som els ciutadans europeus, tots nosaltres.