L’IRPF: Catalunya i Madrid
Aquests dies que s’ha iniciat amb força el debat d’una possible minireforma del tram autonòmic de l’IRPF (impost sobre la renda de les persones físiques) convé aclarir alguns conceptes. No són tots els que caldria mencionar, però tots responen a opinions llegides o escoltades.
L’IRPF no fiscalitza les grans fortunes sinó les grans rendes salarials. Les fortunes tributen el gruix dels seus ingressos com a persones jurídiques per l’impost de societats (màxim 30% i ple de forats i exempcions). En molts casos no tributen a Catalunya perquè la fiscalitat sobre el patrimoni i la fiscalitat sobre successions (tret de les directes entre pares i fills) i donacions és molt alta, especialment en comparació amb Madrid. Tot i així, la recaptació que s’ha fet a Catalunya pels dos conceptes és important, d’uns 945 milions d’euros l’any 2015.
L’IRPF fiscalitza les rendes salarials altes, sempre que no puguin deslocalitzar-se fiscalment a altres comunitats autònomes amb un tracte fiscal més favorable. El principal competidor és la Comunitat de Madrid, que amb uns tipus més baixos aconsegueix atreure molts grans contribuents prèviament declarants a Catalunya. Amb la reforma del 2010 del govern Montilla s’estima que van fugir immediatament de Catalunya uns cinc mil contribuents, concentrats en les rendes més altes.
A la Comunitat de Madrid la combinació d’un IRPF més baix per a les rendes altes i d’uns impostos de patrimoni, successions i donacions completament bonificats fa que aquesta comunitat sigui un competidor temible per a la Hisenda pública catalana. Saber quin és el cost d’aquesta competència per a Catalunya és un exercici difícil de fer, però no impossible. El que és segur és que a Madrid tenen clar que els beneficis per a ells són molt grans, i compensen de sobres, en termes de recaptació, el fet que tinguin tipus més baixos. Si, tal com suggereix el departament de la Vicepresidència, es vol apujar l’IRPF tres punts a les rendes brutes d’entre 90.000 i 120.000 euros, i dos punts a les superiors a 120.000 euros, la distància amb la Comunitat de Madrid encara es farà més gran del que ja és per recaptació del tram autonòmic de l’IRPF. Perdre contribuents per IRPF en favor de Madrid també vol dir perdre el que aquests contribuents pagaven per impost de patrimoni i per impost de successions i donacions.
Comparar la pressió del tram autonòmic de l’IRPF de Catalunya amb el de la mitjana de les altres comunitats autònomes és un error per dos motius. El primer és que la comparació rellevant només és amb Madrid, i Madrid té un IRPF més baix en tots els trams de renda. El segon és que Catalunya té, en comparació amb la mitjana espanyola, un nivell de preus més alt, cosa que provoca que la pressió fiscal sobre cada nivell de renda sigui més dura del que indiquen les taules de l’IRPF. Això vol dir que no es poden comparar les taules entre comunitats autònomes i ja està. Immediatament cal recordar que les comunitats amb costos de la vida més alts són Madrid -que ja s’ha ocupat de rebaixar el tipus fiscal als seus ciutadans- i el País Basc i Navarra, que tenen concert fiscal i que ni apareixen a les comparatives entre comunitats.
Dit això, atesos els nivells d’empobriment de la població catalana, rebaixar la fiscalitat de les rendes més baixes és una bona idea -potser la millor manera de gastar els diners públics-. Però s’ha de considerar que tota variació de la fiscalitat -la capacitat d’ingressar-és una variació equivalent de la capacitat de gastar. Modificar la fiscalitat és una decisió sobre les prioritats de despesa. Les grans decisions unànimes d’increment de despesa preses pel Parlament de Catalunya a l’inici d’aquesta legislatura han estat instar el Govern a retornar, així que es pugui, totes les pagues extres que els empleats públics havien perdut entre els anys 2012 i 2014. Què és més prioritari: abaixar l’IRPF a les rendes més baixes o apujar els sous als empleats públics? Recordem que el departament encarregat de la Hisenda parla d’abaixar 40 milions d’euros a les rendes més baixes, però haurà d’acabar pagant 1.700 milions d’euros més (certament, en més d’un any) als seus empleats.
Finalment, ¿on hem deixat la reclamació dels ingressos que ens corresponen per model de finançament?
Tot plegat porta a pensar que estem parlant d’un moviment estrictament electoralista, amb molt poc contingut efectiu i probablement contraproduent per a les finances públiques de la Generalitat.
