La investidura dels satisfets
Es parla, com d’un fet cert, de la investidura de Rajoy com a president del govern central, amb l’abstenció total o parcial del PSOE. Es comença a parlar del possible suport del PNB i Coalició Canària als pressupostos que presenti el nou govern del PP. Si parem atenció als protagonistes de tots aquests possibles acords o complicitats (l’abstenció és una complicitat), detectem una lògica que es pot batejar com la investidura dels satisfets.
De què poden estar satisfets? De com els tracta el govern central. És ben sabut que un dels conceptes més odiats gairebé en tots els nivells administratius i territorials de l’estat espanyol és el de balances fiscals. Il·luminen realitats incòmodes per a molts. Tanmateix, va ser tanta la pressió que es va fer des de Catalunya que el ministre Montoro va haver d’afanyar-se a preparar una alternativa a les balances fiscals, que va anomenar, amb ajuda dels qui les van preparar, sistema de cuentas públicas territorializadas. Són unes balances fiscals calculades aproximadament pel mètode del benefici, excloent molts conceptes de la territorialització, i sense neutralitzar. Tot i les seves múltiples limitacions i supòsits, que permeten que Madrid (comunitat autònoma) aparegui com la més aportadora a la solidaritat interregional, no poden deixar de reflectir un element substantiu de la realitat: els guanyadors i perdedors del procés de redistribució territorial de l’ingrés mitjançant l’acció pública. Repeteixo: la quantitat del saldo de Madrid depèn de totes les hipòtesis utilitzades, orientades a justificar que tot el que es fa a Madrid amb recursos estatals és en benefici de tots els ciutadans espanyols.
Tot i així, quina és la realitat que es trasllueix? Amb les últimes dades, corresponents a l’any 2013, que el ministeri d’Hisenda va fer públiques al juliol, resulta que les comunitats més receptores de solidaritat interterritorial són les següents (classificades en ordre descendent pel pes sobre el PIB del saldo dels recursos públics rebuts): Ceuta i Melilla (28%), Extremadura (23%), Astúries (16%), les Canàries (15%), Castella i Lleó (14%), Castella-la Manxa (13%), Galícia (12%), Andalusia (11%), Cantàbria (9%), el País Basc (7%), l’Aragó (7%), Múrcia (7%) i la Rioja (5%). Selecciono les que tenen percentatges de recepció de recursos superiors a la mitjana espanyola (que va ser, segons aquests càlculs, que exclouen despesa no territorialitzable, el 4,95% del PIB -dèficit finançat amb deute-). En canvi, reben menys que la mitjana estatal València (4%) i Navarra (3%), i tenen aportacions negatives Catalunya (-0,3%), les Illes Balears (-1,2%) i Madrid (-5,4%).
Entre les principals comunitats receptores en tenim de governades pel PP i que el voten massivament, i de governades pel PSOE partidari de l’abstenció (Extremadura, Astúries, Castella-la Manxa i Andalusia), així com algunes de governades per partits regionalistes o nacionalistes com Coalició Canària i el PNB que semblen disponibles per col·laborar amb la investidura i amb l’aprovació dels pressupostos. És el bloc dels satisfets amb l’actual situació (l’ statu quo, mai més ben dit). Entre les poques comunitats aportadores de recursos o que en reben menys que la mitjana estatal trobem Catalunya, les Illes i el País Valencià. Són els insatisfets. També Navarra, que sorprèn que sigui receptora, tot i que ho és menys que el País Basc, que inversemblantment rep aportacions de l’ordre del 7% del PIB.
Els líders polítics expressen amb transparència, en els seus posicionaments, com senten que són tractats els seus territoris a l’estat espanyol. N’hi ha molts que són ben tractats, i no volen arriscar gens. Són el bloc immobilista, que també inclou l’àrea de comunitats més riques que la mitjana però receptores netes de recursos. Aquestes intenten passar desapercebudes atesa la manca de raonabilitat de la seva posició.
La divisòria retrata molt bé la part d’Espanya satisfeta i la part insatisfeta. Apel·lant a la solidaritat de les comunitats condemnades a contribuir sempre amb les altres, i a l’endeutament, la part satisfeta ha aconseguit captar recursos en proporcions extraordinàries. No ens ha d’estranyar que defensin aferrissadament les seves posicions i que no vulguin ni sentir a parlar de canviar un model d’estat que els resulta tan favorable. Mentrestant, Catalunya i les Illes, en el pitjor any de la crisi econòmica, quan el PIB per càpita va arribar al seu mínim dels últims deu anys, van seguir sent aportadores netes a la resta de l’Estat. Això no hi ha qui ho suporti.
