La incomoditat dels socialistes catalans amb el dèficit fiscal català

i Albert Carreras
18/09/2019
3 min

L’article d’Eva Granados "Greuge econòmic i independentisme optimista", publicat en aquest mateix diari, afirma que per “dialogar i pactar és imprescindible compartir diagnòstics”. La descripció que ella fa del greuge econòmic català em sembla molt allunyada d’un diagnòstic compartit. És una llàstima, atès que si alguna cosa comparteixen els especialistes espanyols sobre balances fiscals són els mètodes de càlcul i els resultats dels càlculs. Val la pena recordar que el 2008 Pedro Solbes, aleshores vicepresident econòmic del govern Zapatero, va publicar unes balances fiscals de totes les comunitats autònomes per al 2005, amb un gran consens entre els especialistes. Precisament, si alguna cosa crida l’atenció és que tots els càlculs que se segueixen fent sobre balances fiscals mostren que les proporcions estimades aleshores s’han mantingut extremadament estables malgrat el pas del temps i els canvis de les conjuntures.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Les estimacions consensuades metodològicament el 2008 eren un gran esforç de transparència. Es donaven els resultats per dos mètodes diferents (benefici i flux de caixa) i amb l'opció de neutralització o no. Recordem que el mètode de benefici suposa que s’assigna la despesa de l’Estat en funció de qui beneficia. Això vol dir que hi ha despeses, com les de capitalitat, que se suposa que beneficien tots els espanyols per igual. En canvi, el mètode del flux de caixa es fixa en on es realitza la despesa. Segons el primer mètode el dèficit fiscal català és sempre més petit (i el de la comunitat autònoma de Madrid més gran), mentre que segons el segon el dèficit català és més gran i el de Madrid més petit. La diferència és aproximadament l’efecte de la capitalitat, uns cinc mil milions d’euros.

L’altre consens és sobre la “neutralització”, o sigui tenir en compte l’efecte de l’endeutament o del desendeutament segons hi hagi dèficit o superàvit en els comptes públics. No es neutralitza quan es limita el càlcul a l'observació de la balança fiscal corrent, oblidant l’endeutament. Els consensos entre els especialistes són molt alts, i estan lluny de les demagògies que alguns polítics poden fer. Tots utilitzen la neutralització. Això sí, els que han treballat per al ministeri d’Hisenda, com l’equip dirigit per Ángel de la Fuente, presenten dades pel mètode del benefici i com més petites millor, per minimitzar la importància de les transferències, mentre que els que treballen per a les comunitats autònomes prefereixen les de flux de caixa i com més grans millor, per subratllar la rellevància de les transferències. Els experts que assessoren les comunitats autònomes més beneficiades, així com els de les més perjudicades, coincideixen que el flux de caixa captura la realitat tal com és: compta molt on es fa la despesa. Compta tant que Madrid no vol deixar anar cap institució. L’entramat institucional i administratiu de l’Estat està farcit de llocs de treball d’alt nivell retributiu.

Els qui com Josep Borrell, Miquel Iceta o ara Eva Granados de tant en tant afirmen que el dèficit fiscal català és molt petit i no justifica les tensions que provoca, solen fixar-se en el dèficit observat (el no neutralitzat, segons la terminologia dels tècnics). És cert que el dèficit fiscal català observat es va reduir molt durant els anys de la gran crisi, del 2009 al 2014. Però tots els càlculs arribaven sempre a la mateixa conclusió: en cap moment, ni el 2009 ni el 2010, quan els dèficits de les administracions públiques i la necessitat d’endeutament del Regne d’Espanya van ser més grans, l’Estat no va haver d’endeutar-se mai per atendre les necessitats de Catalunya ni les necessitats de la Generalitat. L’endeutament que s’apuntava en el compte de Catalunya i en el de la Generalitat era inexistent, un artifici comptable i financer que el càlcul de les balances fiscals desmentia rotundament. En tots dos casos es mostrava que Catalunya i la Generalitat de Catalunya patien un dèficit que no era més que l’extracció massiva de recursos catalans per part de l’Estat que no retornaven en la proporció deguda.

En definitiva, estic segur que la diputada Eva Granados voldrà inspirar-se en la bona tradició d’estudi de les balances fiscals de tota una generació d’economistes que van servir bé els governs amb presència del PSC, i no voldrà caure en fal·làcies que sembla que només vulguin amagar una realitat que tot defensor dels interessos de la ciutadania catalana hauria de denunciar. En el País Basc els socialistes bascos defensen els interessos econòmics bascos contra les agressions exteriors. Seria esperable el mateix dels socialistes catalans en relació als interessos econòmics catalans. ¿O és que ens espera el càstig que ha anunciat Pedro Sánchez al Congrés de Diputats?

stats