I la intendència, segueix?

i Albert Carreras
18/04/2018
3 min

Catedràtic de la UPFJa ho va dir Napoleó, en una frase cèlebre dita mentre corria cap a una nova batalla i algun conseller dubtava sobre si la podia pagar: “L’intendance suivra”. Tots els economistes ens hem format en l’escàndol per aquesta concepció del món. Sabem que tot costa diners o dinades, però que gratis hi ha poques coses. Fins i tot les que no ens costen diners vol dir que algú ens les paga. Els serveis públics són d’aquesta mena de gratuïtat. Quan creiem que una plaça educativa, sanitària o residencial és gratuïta és que ens la subvencionen els impostos dels altres. Quan hem aixecat el peatge d’una autopista abans d’hora és que l’administració ha hagut de compensar la concessionària. 'Sensu contrario', algunes despeses públiques són irrisòries comparades amb el servei que fan i amb les crítiques malintencionades que pateixen. Un exemple destacadíssim ens l’ha ofert, durant molts anys, el Diplocat. Ha ofert molts serveis, de gran qualitat, i utilíssims per a tots nosaltres, a un preu minúscul –com les delegacions de la Generalitat a l’estranger–. Són de les primeres coses que caldrà refer.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Com tenim la intendència? El ministre d’Hisenda ja ha fet les liquidacions de l’exercici pressupostari 2017, el Banc d’Espanya i l’Airef ja han fet valoracions sobre l’any 2017 i sobre les previsions econòmiques i els projectes pressupostaris estatals per al 2018. Els serveis d’estudis han valorat com va acabar, econòmicament parlant, el 2017 i com es presenta el 2018. Què podem concloure de tot plegat? Principalment, que l’any 2018 serà el cinquè de creixement continuat (quasi el 3% real i poc més del 4% nominal). Des del 2014 que l’economia es recupera. Val la pena subratllar que el creixement català no només es va portar molt bé el 2017 sinó que es va accelerar al quart trimestre! Totes les institucions que havien fet previsions entre pessimistes i catastrofistes han hagut de corregir-les a l’alça, sense donar gaires explicacions de per què la realitat els havia desmentit tan frontalment. Resulta que el “col·lapse econòmic català” no va existir. Les perspectives per al 2018 són bones.

D’amenaces veritables a curt termini només n’hi ha una, i no és a molt curt termini: l’evolució dels tipus d’interès. Acabaran pujant, especialment a partir del 2019, i encariran el servei (els interessos) del deute públic, cosa que farà mal a totes les administracions que s’han endeutat molt durant la crisi. En termes espanyols això ens ha de preocupar, perquè Hisenda ja ha dissenyat l’estratègia per centrifugar cap a les administracions locals (això ja porten temps fent-ho) i cap a les comunitats autònomes la reducció del deute, que és l’única manera de rebaixar els costos que podria tenir una pujada significativa dels tipus d’interès. Un cop guanyada la batalla del dèficit –un modest 0,32% per al conjunt de comunitats autònomes i un 0,56% per a la Generalitat–, comença la batalla de controlar el creixement de la despesa per forçar superàvits pressupostaris dedicats a reduir deute públic. El govern central vol que l’esforç el facin altres administracions abans que les seves.

Aquesta és la tensió bàsica en què es trobaran totes les intendències públiques autonòmiques: que els ingressos tributaris pujaran (ja pugen) gràcies al fet que la recuperació s’ha consolidat i que finalment ha arribat al model de finançament autonòmic i a la capacitat tributària de les comunitats autònomes, però que la despesa no podrà créixer tant com els ingressos. Primer caldrà completar l’equilibri pressupostari i després frenar el creixement de la despesa. La disposició addicional 106a del projecte de pressupostos generals de l’Estat per al 2018 explica amb tot detall quines condicions –moltes, per cert– s’hauran de complir per poder dedicar una fracció del superàvit, més enllà de la regla de despesa, a certes inversions sostenibles. La lluita per ampliar la despesa serà el nou focus de conflicte –com ja ho ha estat aquests darrers anys en el món municipal– entre les comunitats autònomes i Hisenda.

És per tot plegat que disposar, tan bon punt es pugui, d’uns pressupostos per a la Generalitat és important. La bonança que ja ens permet començar a revertir els efectes de la crisi en la prestació de serveis públics ha d’aprofitar al màxim els marges per dissenyar increments de despesa i no quedar completament capturats per la reducció del deute com els ha passat, per exemple, als ajuntaments de Madrid i Barcelona. Ja veurem quines despeses són més importants. Ara ja apareixen grups de pressió que miren de prioritzar les seves, i alguns ja ho estan aconseguint. Però la lluita per la distribució del poc increment de despesa que hi podrà haver cada any exigeix que hi hagi alguna cosa per repartir. Un pressupost no aprovat és un marge de creixement de despesa desaprofitat. De cara a la intendència col·lectiva que és la Generalitat de Catalunya, no ens ho podem permetre.

stats