Europa: un acord amb gust agredolç
L'acord assolit a la cimera europea d’aquest llarguíssim darrer cap de setmana ha estat saludat amb entusiasme per alguns, i amb satisfacció per molts. Podem trobar-hi elements positius, i en mencionaré uns quants, però no hem d'oblidar els elements negatius i els amenaçadors.
Els elements positius són, essencialment, l’assoliment de l’acord, meritori en si mateix atesa la seva dimensió i complexitat, i el pas endavant que suposa en la federalització de la Unió Europea. El finançament del pla de reconstrucció postcovid (Next Generation EU), de 750.000 milions d’euros, es farà íntegrament amb endeutament de la Comissió Europea, cosa que l’obligarà a desenvolupar mecanismes de més integració fiscal i financera. Haurà de crear i recaptar nous impostos per cobrir la part, aproximadament la meitat, que finançarà per increment d’ingressos, i haurà de gestionar el retorn dels recursos cedits als estats beneficiaris mitjançant préstecs. La Hisenda europea haurà de reforçar-se fiscalment i financerament. Això és el més positiu per a tots els europeistes. De la crisi en surt “més Europa”. No oblidem, però, des de Catalunya, que cada pas endavant en la integració europea, especialment quan ha representat una genuïna cessió de sobirania per part dels estats a la Unió, l'han intentat compensar aquests mateixos estats recuperant poders de les entitats subestatals. La regionalització dels estats ha provocat la provincialització de les regions. Els estats no es deixen debilitar pels acords assolits a escala europea. La factura de la pèrdua de poder la paga algú altre.
Anem als elements amenaçadors. Les ajudes aprovades, tant les aportacions que podran ser pressupostàries (per transferències), com les que seran financeres (per crèdits), seran totes doblement condicionals. S’han de sol·licitar en funció d’uns plans de reforma que responguin als informes comunitaris sobre què cal reformar de les economies dels estats demandants, i han d’encaixar en unes prioritats que s’han definit col·lectivament sense que els països més potencialment beneficiaris paressin massa atenció en si els convindrien ni si estarien en condicions de digerir-les. El gruix dels recursos ha d’anar a la transició a una economia sostenible energèticament. És un bon objectiu, sense cap mena de dubte. Però falta saber si estarem en condicions de presentar projectes acceptables, si podran ser de prou import i si els podrem executar amb les nostres empreses i treballadors. ¿No acabarem fent allò que volen els països del Nord, en imports i proporcions que no estem en condicions de digerir però que ells sí que ens poden vendre? Això ja ens ha passat en altres situacions, quan la Unió Europea ha preferit grans projectes d’inversió –grans infraestructures– que són fàcils d’aconseguir però després molt difícils de rendibilitzar. Els nostres anys dels booms europeus estan plens de grans obres ben poc útils però per a les quals era fàcil aconseguir finançament comunitari.
Teòricament la digitalització és una altra prioritat. És d’esperar que es puguin presentar propostes que obtinguin finançament per a objectius i imports rellevants que permetin que la ciutadania, les institucions, les empreses i els professionals s’empoderin tecnològicament per al futur. Tanmateix, caldrà un esforç ingent d’intermediació, des de tècnics (consultories, agents, lobis, advocats) fins a polítics (caldrà guanyar priorització a Madrid per tenir oportunitats a Brussel·les). Els països frugals han tingut molt més èxit del que es creu. Han fixat tot el marc de les polítiques i de les condicionalitats. Tenen les empreses que vendran els serveis finals i els d’intermediació. Mantindran el control de la situació.
¿Hi haurà recursos per a les necessitats autèntiques derivades de la crisi de la pandèmia? No es veuen ajuts directes per compensar les rendes no generades, que és el principal problema. Continuen quedant en mans de cada estat. El Banc Central Europeu ha facilitat finançament. Cada estat l’haurà de gestionar. Tampoc es veuen compensacions per les despeses sanitàries extraordinàries de la primavera passada. Dues grans decepcions. Tot queda barrejat en la manera comunitària de reformar, projectar i gastar.
Val més que lluitem pels fons evitant quedar-ne presoners. Val més que no ens refiem gaire del que ens podran ajudar. Val més que concentrem les energies en no recaure en un nou confinament i que recuperem capacitat de creixement. Val més que no comptem tant amb el que ens vindrà d’Europa i que comptem més amb el que podem fer nosaltres. Mascaretes a tot arreu –compromís de la ciutadania– i que les autoritats ens deixin treballar de valent.
