L’euro: guanyadors i perdedors
Espanya va entrar a l’euro amb un gran consens polític. Aquest consens també es produïa a Catalunya. En general, els països que van entrar a formar part de l’eurozona no van tenir oposició interna. Si n’hi havia, no s’hi va entrar. És el cas, dins de la Unió Europea, de Dinamarca, del Regne Unit i de Suècia.
El consens intern procedia de l’entusiasme europeista que predominava a Catalunya i a Espanya, propens a veure amb bons ulls totes les decisions que promovien una integració més gran dins d’Europa. També procedia del fet que l’objectiu de la integració en una divisa comuna estava produint, al llarg dels anys de presa de la decisió, entre 1990 i 1998, una reducció espectacular dels tipus d’interès. L’horitzó de la moneda comuna reduïa, dia a dia, la prima de risc (el diferencial de tipus d’interès entre el deute públic a deu anys d’Alemanya i el deute públic a deu anys dels altres països). El reflex més vistós i beneficiós d’aquesta reducció va ser la caiguda dels tipus d’interès de les hipoteques, que van passar, de mitjana, del 14,6% l’any 1990 al 4,9% el 1998. Aquest abaratiment, que va beneficiar i enriquir a tothom, va predisposar a favor de l’euro la pràctica totalitat de la població i de la representació parlamentària.
On som vint anys després? Hauríem estat millor sense entrar a l’euro? Un estudi realitzat pel Centre de Política Europea, de Friburg, un 'think tank' alemany, netament defensor del liberalisme econòmic, s’ha formulat aquesta pregunta i l’ha contestada. Els seus resultats estan generant un debat molt viu, especialment venint d’on venen. Segur que molts altres investigadors intentaran contrastar-los i millorar-los. El que fan és estimar quina hauria estat l’evolució dels països de la zona euro que ja portaven anys dins de la Comunitat Econòmica Europea si no haguessin renunciat a la seva divisa. La hipòtesi alternativa (el 'contrafactual' en l’argot tècnic) és una mitjana ponderada d’altres països que van mantenir la divisa pròpia i que es comportaven com cada país estudiat en els quinze anys anteriors a entrar a l’euro. Per posar el cas espanyol, calculen que la trajectòria econòmica espanyola hauria estat en un 70% com la britànica i en un 30% com la turca.
Quins resultats obtenen? Mesurats tant en evolució del producte interior brut com del PIB per càpita, el principal beneficiat és Alemanya, que guanya 23.116 € per càpita del 1999 al 2017. Els Països Baixos són l’altre gran beneficiat (21.003 €). No ens pot sorprendre: han estat els grans defensors de les polítiques tradicionalment (fins al 2012) restrictives del BCE i del compliment del pacte d’estabilitat i creixement. El principal perjudicat és Itàlia, que perd 73.605 € en el mateix període. Tampoc ens pot sorprendre: és qui més es queixa d’haver perdut sobirania monetària i no poder devaluar per recuperar competitivitat. L’altre gran perjudicat ha estat França (55.996 €). Entre els altres països destaca el perjudici patit per Portugal (40.604 €). Els més beneficiats ho han estat gairebé cada any, així com els més perjudicats ho han estat sempre. Entre els altres tres països estudiats hi ha Bèlgica, Espanya i Grècia. Sorprenentment, Grècia dona un resultat gairebé neutre (190 €), que es descompon en uns anys extremadament positius fins al 2010, i després uns anys extremadament negatius. En el cas espanyol hi ha una pèrdua global, però modesta (5.031 €). Com en el cas de Grècia, els beneficis es van produir fins al 2010, i les pèrdues després. Però les pèrdues han estat més intenses que els guanys. Més enllà de la dimensió de les pèrdues, el fet que hagin vingut després dels guanys les fa especialment doloroses. Els euros guanyats s’han oblidat, i el seu record esvaït no compensa els euros perduts, que encara couen.
Si haguéssim de tornar a discutir sobre l’entrada a l’euro amb aquesta informació, hauríem decidit entrar-hi? Segur que no, com tampoc francesos, italians i portuguesos. Hauríem estat més prudents. Ens van avisar que ens podria passar? Sí. Els nord-americans i els britànics no paraven de dir-nos-ho. I ens explicaven molt bé com passaria el desastre i per què: mancava la coherència política, econòmica i fiscal que fonamentés la moneda única. Però no els vam voler escoltar. Vam rebutjar el seu consell per interessat. Pel seu interès, dèiem, que fracassés una nova divisa que podia fer la competència a les seves. Però tenien raó. I nosaltres érem miops, que només vèiem els beneficis immediats, sense veure els perills futurs. Ara no hi ha remei: sortir-ne seria molt pitjor. El drama col·lectiu de la zona euro és que el conjunt dels guanys ha estat molt inferior (prop de quatre vegades) al conjunt de les pèrdues, i aquestes ja no es poden compensar de cap manera.