Què necessita l'economia catalana?

Al Col·legi d’Economistes hem tingut una interessant conversa oberta amb el president Artur Mas, com a economista que és i parlant de l’economia i l’empresa catalanes. És la segona d'una sèrie de converses (la primera va ser amb Antoni Serra Ramoneda) que ha impulsat la Comissió d’Economia Catalana. Més enllà del goig de sentir els raonaments impecables d’un economista amb llarga trajectòria de gestió pública, Artur Mas va transmetre alguns missatges extremadament valuosos sobre els desafiaments de l’economia catalana. Valuosos perquè estaven allunyats de tota il·lusió no fonamentada i tocaven ben de peus a terra com correspon a un gran coneixedor del país i del seu teixit empresarial i laboral.

Artur Mas va insistir en la manca d’instruments d’autogovern per fer front als principals reptes de Catalunya, com ara l’elevat atur estructural, particularment sagnant entre els més joves. Totes les anàlisis sobre els problemes del mercat de treball han de reconèixer que les competències són del govern central i no donen marge per a polítiques pròpies que permetin desplegar incentius al treball. Va reconèixer que durant molt de temps, aproximadament en els primers vint anys de la nova Generalitat, del 1980 al 2000, es va fer veure que es disposava de més autogovern del que realment es tenia. Des del segon govern Aznar el govern central va iniciar una política de recentralització de competències, insistent i sovint agressiva. En van ser una excepció –un parèntesi– els anys 2006-2010, de govern sota el nou Estatut, abans de la sentència del Tribunal Constitucional del juny del 2010.

En canvi, no va dubtar a acceptar que el desenvolupament massa tímid de la formació professional dual, que ell considerava indispensable per millorar la capacitat competitiva de les empreses a Catalunya i per millorar l'ocupabilitat de la joventut del país i reduir així l’elevat atur estructural dels més joves, era una competència del govern de la Generalitat. Va explicar com tots els esforços de priorització del desplegament d’una millor formació professional que aprofités les sinergies de col·laboració amb les empreses, seguint el model de les regions del centre d’Europa, topaven amb alguns corporativismes que bloquejaven les reformes. Ara ja disposem de formació professional dual, però en proporcions encara molt insuficients.

Va ser molt realista en donar per inevitables i necessaris els fenòmens immigratoris atesa la caiguda de la natalitat i l’allargament de l’esperança de vida i l'augment de l'exigència d’atenció a la gent més gran. No va criticar el turisme com a vector de creixement de l’economia catalana, fins al punt d’afirmar que era una aposta estructural de la qual no podíem prescindir. Va posar com a model Califòrnia, on, malgrat la gran reputació de les universitats, l’extraordinari dinamisme empresarial i tecnològic de Silicon Valley i la potència de la indústria cinematogràfica de Hollywood, el turisme era la segona indústria del país. Turisme i model econòmic i empresarial basats en el coneixement no són incompatibles. No va deixar de reivindicar la necessitat d’un govern més amistós amb la iniciativa empresarial, i va insistir en els efectes perversos de la intervenció del govern de la Generalitat amb l’article 155, que havia provocat un reflex d’excessiva prudència –de por– per part de l’administració autonòmica.

Les mancances d’infraestructures van portar a evocar com s’havia lluitat per aconseguir la disposició addicional tercera de l’Estatut, dissenyada per corregir la sots inversió crònica en infraestructures de competència estatal i el mal que va fer la sentència del Tribunal Constitucional, combinada amb l’hostilitat del PP a invertir a Catalunya. De les retallades que s’havien hagut de fer a la despesa de la Generalitat en els pitjors anys de la crisi li preocupava que no s’hagués encara recuperat una mínima capacitat inversora, indispensable per promoure el creixement. Uns nous pressupostos haurien d’ajudar a superar aquesta mancança. Una altra mancança sobrevinguda era la injusta liquidació, durant la crisi financera, de moltes caixes d’estalvis que estaven fent molt bon servei econòmic i social, de manera descentralitzada, molt ben gestionades i no polititzades, a diferència del que passava en altres llocs de l’Estat. Hi havia hagut massa interès en eliminar competidors dels bancs, a diferència del que va passar a Alemanya.

Va acabar subratllant aquells aspectes del teixit empresarial que s’havien convertit en punts forts al llarg de la darrera dècada: internacionalització, modernització de la gestió empresarial i bona estructura financera. Un apunt final d’optimisme i de confiança en les nostres capacitats.