Ja ho va recordar, fa molt de temps, Josep Piqué quan era íntim d’Aznar i es parlava d’un nou Estatut: “No hi ha cap possibilitat de reformar la Constitució”. Si es reformés, afegia, seria en sentit contrari del que voldria Catalunya. El president Aznar va treballar incansablement i eficaçment des que va tenir la majoria absoluta l’any 2000 per anar reinterpretant la Constitució en sentit preconstitucional. Ho va fer des del control dels òrgans superiors d’arbitratge com el Tribunal Constitucional, lluitant membre a membre per desactivar els desafectes a la seva agenda. També ho va fer trinxant parlamentàriament tot l’esperit constitucional en allò que feia referència a la dominació de la nació hegemònica –considerada implícitament única– i reforçant el poder discrecional del govern i la seva majoria absoluta, per centralitzar i uniformar. Les resistències del PSOE han estat febles pel que fa a moltes de les reformes que han anat en aquest sentit durant les majories absolutes del PP, amb Aznar i amb Rajoy. Sorprèn que el PSOE gairebé no hagi fet esforços de reversió de les lleis més nacionalistes, excloents, centralitzadores, uniformitzadores i inconstitucionals promogudes pel PP. Deu ser que allò que li demanaven els representants de les minories nacionals no li agradava ni interessava prou per promoure-ho i/o que el seu electorat no estava interessat a protegir la diversitat nacional, política i cultural.
Aquí és on hi ha molt per obtenir en una negociació d’investidura. Si ens prenem seriosament els canvis legals del PP que han anat desactivant l’esperit constitucional inicial de la primera Transició, podem millorar molt l’entorn legal en què ens movem des de les nacionalitats perifèriques, força ben protegides en la Constitució tal com va sortir aprovada i referendada l’any 1978. Recordem –no ho podem oblidar mai– que l’actual PP i Aznar són hereus de l’antiga Alianza Popular, que no va votar la Constitució sinó que va dividir-se entre els contraris, els abstencionistes i els favorables. Aznar era, des de la base, dels contraris. Tot Vox està fet de contraris a la Constitució. La mateixa presidenta de Societat Civil Catalana ha manifestat ben públicament aquests darrers dies que “viuen desprotegits des de fa quaranta-cinc anys”, o sigui des de l’aprovació de la Constitució. Al PP, com als partits espanyolistes que han anat naixent i desapareixent els darrers anys, només els importa la primera meitat de l’article 2, que parla de “la unitat indissoluble d’Espanya”.
És possible salvar elements de protecció constitucional que han estat desactivats en lleis posteriors. Durant la majoria absoluta del PP de Rajoy es van fer molts canvis legals que desactivaven les garanties constitucionals. Només l’any 2015 van aprovar quinze lleis orgàniques i quaranta-nou d'ordinàries, totes de transcendència, però algunes clarament i visiblement involucionistes, com l’anomenada llei mordassa (Llei Orgànica 4/2015 de Protecció de la Seguretat Ciutadana), que és un cas ben conegut d’esperit anticonstitucional, i el PSOE només l’ha retocada lleugerament. La Llei de Seguretat Nacional (36/2015), la Llei Orgànica del Poder Judicial (7/2015) i les lleis orgàniques 12/2015 i 15/2015 de modificació de la Llei Orgànica 2/1979 del Tribunal Constitucional són altres casos clamorosos. En general, podríem dir que tot el que va legislar el PP durant la majoria absoluta de Rajoy, inclosos aspectes importants de lleis no directament relacionades amb la judicialització del Procés, i les disposicions addicionals de moltes lleis, estava fet amb l’esperit de canviar l’aplicació de la Constitució per poder lluitar contra l’independentisme sense haver de parlar amb els seus representants elegits democràticament pel vot popular. Tota aquesta herència s’ha d’anul·lar i retornar a la legislació precedent. És un bon objectiu que es pot aconseguir atesa la seva evident constitucionalitat i l’acord unànime de totes les forces polítiques a les quals Pedro Sánchez vol demanar la investidura. Per a Catalunya el pas endavant seria notable.
No només cal revertir radicalment la judicialització i aquells trets d’esperit anticonstitucional que han esdevingut l’ortodòxia de la dreta espanyola. Hi ha molt per aprofitar en la Constitució. Els anticonstitucionals espanyols governen i s’anomenen “constitucionals” o “constitucionalistes”, quan no ho són gens excepte pel que fa a la primera part de l’article 2. A la manifestació de diumenge passat a Barcelona i a la jura de bandera de l’hereva a la Corona prou que es va veure. Hem d’aprofitar el que segueix de l’article 2 (“reconeix i garanteix el dret a l’autonomia de les nacionalitats i de les regions que la integren”) i la resta de la Constitució de la millor manera possible.
