Buscant respostes urgents
Es fa difícil parlar i pensar en res més. Poques vegades les notícies més importants afecten diàriament la vida de tothom. És una afectació de salut, de vida quotidiana, però també econòmica. Perillen els ingressos de milions de persones i els de desenes de milers d'empreses. La interrupció de l'activitat econòmica no equival a una desviació de l'activitat econòmica. Hi ha molta activitat que es deixarà de produir. No es generarà ingrés consumible ni fiscalitzable. És pitjor que una crisi econòmica, que causa una desacceleració o una reducció de l'activitat. És la interrupció de l'activitat, i sense xarxa de seguretat per a molts. No hi ha més sortida que buscar grans remeis per a uns mals tan grans.
La crisi de salut es resoldrà amb forta autodisciplina, que obliga a uns canvis d’hàbits espectaculars, encara més difícils en cultures mediterrànies, completament orientades a gaudir de l’espai públic i de les activitats col·lectives. No només calen confinaments llargs, sinó equips sanitaris potents, proves més barates i ràpides, i nous medicaments i vacunes. En aquest terreny ens estem familiaritzant amb el concepte de “bioinformàtica”, que és l’especialitat o matèria dedicada a mobilitzar grans bases de dades biològiques -principalment cadenes genòmiques-, comparar-les i detectar les semblances o diferències significatives. És una veritable revolució que permet una aproximació alhora potent i ràpida a la curació o prevenció de malalties. Els nous laboratoris ara són sales d’ordinadors i tot d’investigadors treballant sobre cadenes genòmiques, ja sigui de coronavirus o de persones. Esperem que el personal sanitari, els epidemiòlegs i els bioinformàtics, juntament amb l’autodisciplina col·lectiva, guanyin la batalla contra la pandèmia.
L’afectació endimoniada és l’econòmica. Ara es multipliquen els diagnòstics. ¿Suport directe als afectats per l’inactivitat? ¿Suport creditici? Ningú no podrà pagar els costos de la manca d’activitat. Els ingressos deixats de percebre desborden la capacitat de qualsevol individu, per ric que sigui, de qualsevol empresa, per gegantina que sigui, i de qualsevol administració amb els seus recursos ordinaris. Potser les empreses que seran beneficiàries principals del confinament -les proveïdores de serveis basats en internet, com ara Google o Amazon o Netflix- tindrien alguna possibilitat de pagar una part dels costos, perquè els seus guanys seran immensos mentre duri el confinament, i també després, en haver guanyat unes quotes de mercat impensables. Aconseguir que aquestes empreses paguin una fracció dels seus guanys serà, sens dubte, la tasca immediata de tots els governs del món. Els beneficis extraordinaris del coronavirus no se'ls poden apropiar unes poques empreses, que tributen molt poc. Això desafia el sentit comú del que és la responsabilitat fiscal en una societat moderna.
El més raonable seria el finançament massiu dels bancs centrals (en el nostre cas, del BCE) per atendre les necessitats d’administracions, empreses i famílies, i assumir que en els anys vinents ja s’anirà reduint el pes del deute a mesura que reprengui el creixement. Es parla d’un nou Pla Marshall. A l’àrea de l'euro aquesta solució s’enfronta a la negativa de l’ortodòxia alemanya. Un cop més Alemanya ha fet molt bé els seus deures, en aquest cas de tractament preventiu i diagnòstic de la pandèmia, i té pocs afectats i poquíssimes defuncions. Es torna a produir una dissonància completa entre la seva sensibilitat i la dels països de la perifèria de la zona euro. Però és impossible sortir de l’impacte de la crisi sense una assegurança col·lectiva, que només pot donar el BCE, ni sense la flexibilització de les normes del pacte d’estabilitat econòmica i pressupostària. Cal, però, que això es faci sense obrir la capsa de Pandora dels diferencials dels tipus d’interès, que podrien tornar a destruir economies senceres. Afortunadament no hi ha el perill inflacionari. Seguim estant, a la zona euro, molt més enfrontats als perills de la deflació que als de la inflació.
El recurs al crèdit és una solució amb poc recorregut. En el cas dels particulars i les empreses que s'han quedat sense ingressos, no ha estat per culpa seva, sinó per decisió col·lectiva. Han de ser compensats, però no amb crèdit sinó amb suport directe. Seria injust que fossin tractats de manera diferent als altres ciutadans i empreses. Donem la benvinguda a les decisions de suport, però sospitem que encara són molt insuficients i ens fa por que la descoordinació de la Unió Europea sigui un pèssim senyal de futur. Totes les polítiques s’han renacionalitzat quan més globals haurien de ser.
