Andalusia, Catalunya, Espanya
El 25 de març de l’any 2012 van tenir lloc unes eleccions a Andalusia que va guanyar el PP, però sense aconseguir formar govern. Va ser el PSOE qui el va formar amb el suport d'IU. El PP esperava guanyar per majoria absoluta i completar el seu domini polític a la major part d’Espanya (tret de Catalunya, el País Basc, Astúries i Canàries) i a totes les administracions (estatal, autonòmica i local). Però Andalusia se li va resistir, probablement alarmada per les primeres mesures que va aplicar el govern Rajoy. Algunes eren “d’esquerres”, com apujar molt l’IRPF, però altres eren “de dretes”, com la reforma laboral. Aquesta mesura i les d'austeritat, sempre impopulars, devien espantar prou electors per frustrar l'expectativa de victòria que semblava assegurada un parell de mesos abans. El fracàs del PP a Andalusia va convèncer la direcció del partit que calia governar amb més populisme, i la millor manera de fer-ho és sempre buscar-se un enemic. Rajoy va descobrir que Catalunya era l’enemic adequat molt abans que Artur Mas pensés, el setembre del 2012, que l'enemic era el govern central, i Espanya en general.
Aquest desembre del 2018 Pedro Sánchez està fent el mateix descobriment que Rajoy va fer el març del 2012. Molt probablement s’haurà acabat la tímida política de desinflamació del “problema català” i començarà la transformació de Pedro Sánchez en Susana Díaz. Ella haurà perdut, però el seu paper al PSOE sobreviurà perquè l’assumirà l’actual secretari general i president del govern de l’Estat. Molt ràpidament es pot detectar que el PSOE ja no té el mateix interès a aconseguir que les minories catalanes li aprovin els pressupostos –ara ha descobert que pot governar per reials decrets llei–. La lluita per l’hegemonia electoral a Espanya es jugarà en el futur immediat –fins a les eleccions del maig vinent i fins quan siguin les generals– en l’espai de l’anticatalanisme abrandat, amb conseqüències imprevisibles. Una que comença a ser visible serà la paràlisi del PSC. El marge d'iniciativa que el govern de Pedro Sánchez li donava desapareixerà. Les possibles aliances postelectorals cap a l'esquerra seran molt més difícils, però cap a la dreta tampoc seran possibles. En resultarà un PSC bloquejat.
Quina serà l’estratègia de les forces que donen suport al govern de la Generalitat davant d’aquest nou escenari? Crec que hi ha tres possibilitats. La primera és insistir en els principis, i apostar fermament per l’enfrontament amb les polítiques que emergeixen a Espanya. La confrontació és percebria com a electoralment i políticament rendible. La segona és apostar per gestionar una despesa pública que pot créixer, i que suscita grans esperances. No ens enganyem: les darreres vagues no han estat de crispació real, sinó d’impaciència per guanyar un bon tros del nou pastís pressupostari que es podria repartir. Dissortadament, el PSOE es desinteressarà ràpidament d'aquesta estratègia en no voler fer gestos amistosos cap a Catalunya. La via moderada i autonomista tornarà a tenir el vent en contra. La tercera possibilitat consistiria a combinar la defensa dels principis polítics amb l'atenció a les esperances de millora econòmica. No defensar els principis és recepta de fracàs electoral. No atendre les esperances de millora econòmica també ho és. Fa uns mesos aquesta estratègia implicava comptar amb el PSC. Ara, serà molt més difícil.
De tot plegat en dedueixo que l'única estratègia possible serà la que es pugui pactar entre Junts per Catalunya, ERC i En Comú Podem. Ja és el camí que s’havia insinuat. És un camí difícil perquè En Comú Podem veu el PDECat com enemic de classe, i el PDECat veu els comuns amb molta malfiança. Però no hi ha millor alternativa, especialment si el PSC no està disponible, tenallat per les pressions del PSOE. En conseqüència veurem Ada Colau reelegida alcaldessa encara que perdi les eleccions municipals. I el govern del president Torra intentarà aguantar al màxim aquesta legislatura amb el suport dels comuns. Veurem portar la despesa salarial (no tant la social) al límit del possible –que no és gaire però serà molt benvinguda pels beneficiats–. Els “interessos” poden unir el bloc dels “principis”. Passarà el mateix a Madrid, però en contra de Catalunya. Amb tot, no sabem si aquest possible pacte resistirà davant dels embats combinats de tots els partits espanyols, delerosos de guanyar el “seu” 21-D.
El debat al Congrés que hem acabat d'escoltar més aviat confirma aquesta interpretació. Caldrà molta intel·ligència estratègica per part catalana. És l’hora de la política.