“Al enemigo, la ley”
S’atribueix a molta gent, però tant se val de qui sigui: l’expressió “al amigo, el favor; al enemigo, la ley” és espanyolíssima. És la Constitució de facto que ens governa. En els millors moments del passat autonòmic Catalunya no ha aconseguit més del que legalment li tocava. Mai ni una engruna més, no fos cas que altres es queixessin. Als amics se’ls tractava molt millor, esclar. Però Catalunya no ha estat mai amiga. Quan ha fet gestos d’amistat, sempre s’han vist com gestos d’interès. Ja podien ser quixotescos i generosos els gestos catalans: sempre eren menystinguts. Ara ja no se’ns aplica la llei sinó les versions més forçades de la llei, o el que resulta de canvis legals (ves per on, uns canvis que sempre són possibles!) dissenyats expressament contra Catalunya, com la llei de seguretat nacional o la nova llei del Tribunal Constitucional.
Divendres vam assistir a un nou gest: l’ús de tota la capacitat discrecional de l’Estat, alertat per una factura de poc més de 6.000 €, i el portaveu del govern de l’Estat parlant com si no s’adonés del caràcter insòlitament anticonstitucional del que deia, que cap euro dels catalans (no de la Generalitat, dels catalans!) aniria a finançar el referèndum.
El dia abans vam saber que la comissió d’estudi de la reforma del finançament autonòmic havia elevat unes conclusions que són, essencialment, el manteniment de l’statu quo amb alguns elements que l’empitjoren per a Catalunya. Més val no haver-hi estat per no legitimar ni poc ni molt unes conclusions que només ens podien ser hostils per la lògica dels nomenaments (un per comunitat autònoma i un grup d’experts de confiança del ministeri d’Hisenda). Tampoc han aconseguit les seves principals reivindicacions les altres comunitats maltractades que ens són més properes, com les Illes o el País Valencià. El que hi havia sobre la taula eren criteris molt raonables, que només es poden excloure amb gran arbitrarietat. Per exemple, ajustar les aportacions de l’Estat a les comunitats autònomes a la població de cadascuna. Tothom pensa que es fa així, però no. Cada comunitat amiga té la seva excepció -el seu “favor”-. Catalunya no: és de les que paga el preu sencer. Ara això s’agreuja amb l’exclusió, en el repartiment de l’IVA, de la població no resident, que genera IVA però no comptarà a l’hora de distribuir-lo. No parlem de l’ordinalitat ni de la reestructuració del deute, que s’han descartat. Sobre això, un estudi previ deixava clar que l’increment del deute reflectia directament el subfinançament de les comunitats autònomes. Un altre exemple simple: ajustar les aportacions al cost de la vida. Fa poc s’ha fet ben present com són de diferents els costos de la vida segons la comunitat. Els sindicats de la Policia Nacional justifiquen que ningú vol anar a Catalunya -i menys a Barcelona- perquè la vida és molt cara. També és cara per a nosaltres! I per això paguem tots més impostos a igualtat de poder adquisitiu. Quan arriba l’hora de l’ajust via recursos públics, resulta que aquest problema no es vol resoldre. Se’ns esprem a consciència. Això sí: des de posicions de responsabilitat en altres parts de l’Estat s’afirma amb convicció que els catalans només demanen i no donen mai res. Potser aquestes falsedats, intensament repetides, acabaran portant a un estat d’opinió favorable a l’expulsió de Catalunya de l’Estat.
Les posicions estan enrocades, però sempre de la mateixa manera. Fins i tot els mitjans més partidaris d’una via d’entesa es desesperen perquè tots els gestos del govern de l’Estat són amenaces. No n’hi ha cap d’estendre la mà o de comprensió. Privadament es poden reconèixer errors passats, com el recurs de l’Estatut del 2006 i la recollida de firmes que el va acompanyar, però la persistència en la construcció de l’enemic català realitzada pel PP no li deixa marge de maniobra en públic. Ha construït un monstre i ara ha de lluitar contra ell.
La comissió de savis per a la reforma del model de finançament és un exemple de com funciona aquest procés. Es deixen de banda les comunitats amb tracte excepcional, que tenen una relació bilateral amb l’Estat, de la qual es fa clara ostentació. Se’ls milloren els tractes que també s’havien demanat des de Catalunya -un pacte fiscal inspirat en el concert econòmic- però que per a Catalunya no es van voler ni parlar. La posició catalana queda completament minoritzada en un plantejament on totes les comunitats de règim comú són iguals, sigui quina sigui la seva mida o tradició, i es fa un aquelarre contra Catalunya. No hi ha altra cosa al cap dels participants, començant pels representants de l’Estat.
Per evitar aquesta relació s’havia pactat durant la Transició un restabliment de la Generalitat, un reconeixement de les nacionalitats, una via especial a l’autonomia política teòricament blindada i una Constitució oberta. Tot s’ha girat en contra de Catalunya sota el mot d’ordre: “A Cataluña, la ley”. N’haurem de fer una altra, de llei. Una que sigui nostra.
