L'escletxa de dolor de la llei del 'només sí és sí'
Fa poques setmanes s'aprovava la llei del només sí és sí, que suposa un clar avenç pel que fa a l'abordatge de les violències sexuals i situa el consentiment com a eix central, en un intent de capgirar la mirada patriarcal del sistema judicial. Ho hem dit infinitat de vegades: la revictimització que viuen les dones en els processos judicials és flagrant: per les repeticions de declaracions a què se sotmet les víctimes, per les exigències incoherents en el relat de la declaració (no es té en compte com l'impacte traumàtic afecta en aspectes com la fixació del record), o per la pressió a què s’ha sotmès a víctimes perquè demostressin que havien estat forçades.
Amb la nova llei, com dèiem, el consentiment es torna clau. Això suposa un canvi essencial que cal celebrar: a partir d'ara el focus del procés judicial se situarà en l'agressor i serà aquest qui haurà de demostrar que hi havia consentiment.
Però a banda d'això, la llei també inclou un canvi substancial que els últims dies ha generat una certa inquietud per l'impacte que pot tenir: se suprimeix l'artificiosa diferència entre abús i agressió sexual. Aquesta diferència estava construïda sobre criteris poc coherents amb la realitat de les violències sexuals: categoritzava com a abús sexual moltes situacions d'agressió. El canvi busca desterrar conceptes blanquejadors, i ara tindrem un únic paraigua –el de les agressions sexuals– i dins d'aquest es penarà en funció de les especificitats de cada cas, sumant agreujants si pertoca (si es va utilitzar la violència física, si eren parella, o si la dona estava sota els efectes de la submissió química). Aquest canvi, evidentment, té un impacte en el Codi Penal perquè implica una nova forquilla de penes. I això suposa un risc elevat perquè els agressors demanin revisions de condemna per aconseguir una reducció de penes: aquesta setmana n'hem conegut el primer cas.
L'escletxa que s'ha obert amb el canvi de delictes és preocupant, sobretot des del punt de vista de la revictimització de les dones agredides de què parlàvem al principi. Per això és essencial que cada cas es revisi amb la màxima cura possible, fent palès l'esperit reparador que ha estat motor de la nova llei. És intolerable que les dones que han estat víctimes d’una agressió sexual, després de passar per tot el periple judicial –que ja hem dit que era dolorós– hagin ara de reviure aquest infern perquè l’agressor busca reduir la seva pena. Així, el dany que van patir es torna a fer present i es fa més profunda la ferida.
Que això passi és inacceptable. Tot i la bona voluntat que es destil·la de la nova llei, podem recaure en el de sempre: que les dones tornin a sentir la por tatuada al cos, com s’estreny la seva existència quan els diuen que hi ha possibilitats que el seu agressor surti abans de la presó.
Parlar de cultura de la reparació, a casa nostra, encara és parlar d’una intenció, d’un desig, de quelcom que no acabem de saber com aconseguir. Perquè és evident que en això encara som uns principiants i, per contra, seguim sent uns especialistes en la cultura de la revictimització.