L'estereotip de la 'violació real'

Aquesta setmana es publicaven les dades dels Mossos d’Esquadra relatives a les violències sexuals del primer semestre d’enguany.

Aquestes dades, que han augmentat gairebé un 20% respecte a l'any anterior, ens ajuden a desmitificar els relats prototípics sobre les violències sexuals, que distorsionen la mirada col·lectiva. Per exemple, passa amb les dades sobre les agressions grupals. El que s'ha batejat com les manades, que ocupen múltiples espais mediàtics i monopolitzen la construcció del relat públic, segons les dades policials representen un 4% de les denúncies rebudes; i els casos de submissió química representen l'1% de les agressions sexuals denunciades.

Aquests mites es veuen reforçats per la mediatització de casos concrets que alimenten el relat amb una amplificació sovint descontrolada, perquè aquests casos coincideixen amb els nostres marcs mentals –construïts sobre prejudicis–, però disten molt de la realitat del fenomen. I alhora també connecten amb la cultura deixalla del morbo, que deshumanitza les dones però, esclar, dona més visites i hores de pantalla. Aquests relats que segueixen el "tot per l’audiència" acaben colonitzant el relat social de les violències sexuals, i això provoca una desorientació extrema. Aquesta narrativa alimenta també el terror sexual, sobretot relacionat amb l’espai públic, i representa les agressions sexuals com un fet estrany i extrem que succeeix, per exemple, sota els efectes de drogues. Perquè evidentment que hi ha alguns casos que responen a aquesta realitat (segons dades policials, l’1%), però potser hem de tenir més cura amb el conegut que de sobte ens convida a copes i ens vol portar a casa amb altres intencions que no buscant tapagots. Tot i això, si tan sols ens focalitzem en els petits detalls, fem que la resposta a gran escala desaparegui, que es dilueixi, i acabi sent difícil identificar altres formes de violència sexual perquè en parlem poc, perquè les minimitzem, perquè els donem poca importància. Les fem tan petites que algunes arriben a fer-se socialment invisibles. Això passa, per exemple, amb les violacions que cometen familiars o parelles o exparelles. De fet, aquestes representen el 31% dels casos, segons les dades policials.

En aquest sentit, una altra dada que desmunta gran part dels mites que abonen el terror sexual que ens infligeixen a les dones quan anem soles pel carrer, i que neix del que m’agrada anomenar la pedagogia de la por –que se'ns inculca des de ben petites i que no deixa de ser una forma de control–, és la representació de l’agressor sexual com un desconegut, un depredador que ens ataca de nit al mig del carrer. I és cert que existeixen aquest tipus d’agressors (segons les dades policials, corresponen al 16%), però la gran majoria d’agressors, concretament el 60%, són persones conegudes.

I perquè passa, això? Perquè un dels factors claus per acabar amb un problema estructural és la capacitat de fer un bon diagnòstic, desxifrar el problema per trobar les estratègies per combatre’l. L’abordatge de les violències sexuals sota la guia dels mites masclistes és erràtic perquè dilueix intencionadament les més habituals, les més comunes, les que dissortadament formen part de la nostra quotidianitat i que ens parlen directament de nosaltres, de les dones i dels homes. I ens posa el mirall a la cara. Les que s’han fet més invisibles però que per desgràcia a quasi totes ens ressonen. Però els nostres ulls col·lectius estan presos per l’estrabisme patriarcal. I això no és casual, això és una pràctica que permet que els sistemes de poder que generen opressions segueixin operant. La inintel·ligibilitat és una eina essencial del patriarcat per sobreviure. Amb unes conseqüències tan greus com les que es recullen en un estudi de la UOC publicat recentment, en què després d'analitzar prop d’un miler de sentències entre el 2015 i el 2022 es conclou que els jutjats espanyols castiguen menys i es reconeix una indemnització més baixa en les violacions comeses per la parella o l'exparella, perquè aquests casos es consideren de menys gravetat. Segons els autors de l'estudi, aquí opera l'estereotip de la violació real, que és aquella que comet un estrany contra una noia jove i atractiva. Tot el que se surt d'aquest estereotip té més dificultats per ser reconegut.