Presó injusta per a Juana Rivas
Psicòloga5 anys de presó, 6 d’inhabilitació de la pàtria potestat dels seus dos fills, 30.000 euros per danys morals i materials a la seva exparella i el pagament de totes les despeses judicials. Aquesta és la condemna que el jutge Manuel Piñar ha imposat a Juana Rivas per sostracció de menors, perquè es va negar a entregar els fills durant un mes al seu pare.
Juana Rivas escapava d’Itàlia amb els seus dos fills, fugint de la seva exparella i pare dels nens, pels maltractaments que patien i que ella mateixa ha descrit com un “infern”. El seu exmarit, Francesco Arcuri, havia estat condemnat per violència de gènere contra la mateixa Juana anys enrere (2009) i el 2016 va tornar a ser denunciat pel mateix delicte. La justícia, però, i de nou, s’ha posat el seu vestit de gala patriarcal i ha esmicolat una situació d’extrema complexitat, fragmentant-la i llegint-la de manera descontextualitzada i cega als antecedents per violència de gènere que constaven. Juana Rivas topa amb un sistema que no l’escolta, la trepitja i l’empresona.
La castiga per haver desafiat unes normes injustes en relació a la seva situació, amb una sentència que té un pervers aroma d’exemplaritat contra les dones que intenten protegir fills i filles dels maltractadors, cosa que destil·la, alhora, un posicionament favorable a la idea que un masclista violent pot ser un bon pare.
Tant si l'estratègia de la defensa de Juana Rivas ha estat la millor com si no, el sistema s’ha acarnissat amb ella i ha donat un missatge massa dolorós per a moltes de les dones que estan patint violència: defensar els vostres fills i filles i defensar la pròpia vida us pot sortir molt car. De fet, aquest és un dels arguments més punyents dels maltractadors: “Ningú et creurà, em quedaré amb la custòdia i tu no hi seràs per protegir-los”. Aquesta por tan invalidant i lapidària fa que moltes dones segueixin atrapades en situacions de violència, sentint que l'única manera de protegir les seves criatures és seguir “aguantant” aquell malson. Se senten soles i desprotegides i no confien en una justícia patriarcal que darrerament dóna senyals d’estar en plena forma, tal com s’ha vist amb la injusta sentència de la Manada. I a alguns encara els sorprenen els baixos nivells de denúncia relacionats amb la violència masclista. Moltes dones no confien en el sistema judicial perquè ens culpa i revictimitza reiteradament.
Davant la desproporció d'aquesta sentència cal que seguim revoltant-nos, lluitant i exigint canvis reals; no minúcies, com parlar de sensibilitat, sinó drets i llibertats fonamentals. Si no, aquest sistema seguirà exercint una clara guerra contra les dones. Toca seguir indignant-nos i defensant-nos contra un patriarcat que ens vol callades i sotmeses, que segueix ocupant llocs estratègics i espais de poder estructural. Massa sang ultraconservadora i masclista segueix signant sentències contra les dones. Un altre maltractador ha guanyat. Però cada cop sumem més, estem més unides i convençudes que des del feminisme podrem tombar aquest sistema asfixiant. És la nostra hora, l’hora de tornar a sortir al carrer i alçar-nos plegades, fins que calgui.
