Després del 25-N... a què et compromets?

Del fet que el masclisme no cessa en tenim mostres cada dia. Aquest dilluns mateix, Dia Internacional per a l'Erradicació de les Violències Masclistes (25-N), han assassinat una altra dona. Una més. Un cas més que evidencia com és d'urgent comprendre la complexitat d’una violència que viu enquistada en la nostra societat i que, silenciada per una naturalització malaltissa, és part del nostre ADN col·lectiu i ens ha fet categoritzar com a normal el que és absolutament anormal.

La feina, l'espai públic, les relacions de parella, el sexe... tot està transversalitzat per un sistema que fa desiguals homes i dones i que suma opressions. Aquest marc sistèmic, però, comença a trontollar per les pressions dels feminismes, que tenen com a objectiu destronar qui s'ha coronat de forma il·legítima monarca d'un sistema absolutament autoritari. Perquè si neixes home, de classe mitjana o classe alta, blanc i heterosexual –entre altres privilegis–, et converteixes automàticament en un cavall guanyador i la teva casella de sortida es troba molt per davant de la d'aquelles que neixen amb vulva i se senten dones.

Per trencar amb aquests esquemes normalitzats, fins i tot ens ha calgut crear conceptes nous que identifiquessin, qualifiquessin i definissin experiències i realitats abans invisibilitzades (parlo de com hem hagut de treballar per conceptualitzar la realitat de les violències sexuals, i també del manspreading o del purplewashing, per exemple).

És gràcies a aquesta tasca –les pressions del feminisme– que tot trontolla. Ara que són visibles, que són a l'ordre del dia, la gent es pregunta què passa amb les violències masclistes i amb les seves formes tan esteses. Cal que ho diguem clar i fort: no està passant res que no passés abans. Només passa que ara la guerra encoberta contra les dones és visible. Una guerra que els idearis enquistats han blanquejat i negat històricament.

Com a reacció, sentim que els genocides del patriarcat diuen que la revolució feminista és extremadament perillosa. I és cert. Som radicals en l'exigència de descavalcar aquells que ens oprimeixen, d'acabar amb un sistema de fraternitat capitalista i masclista que té les mans tacades de sang i que ens segueix discriminant, violant i assassinant i ens diu com hem de viure.

De fet, per aquí passa un dels eixos centrals del problema: el patriarcat no només exerceix poder i control sobre les dones, sinó que pretén fer-ho sobre tota la societat. Estableix uns patrons per determinar com hem de viure i com hem de relacionar-nos. És cert que a les dones aquest sistema ens surt molt car en el curt i llarg termini, que ens hi va la vida, la salut, el benestar o la llibertat. I és cert que dona privilegis als homes. Però també defineix com han de ser ells, el que s'espera d'un bon mascle. I els qui no hi encaixen també experimentaran allò de l'alteritat que tant ha treballat el feminisme, què vol dir no formar part del model de referència, ser de les altres.

Per aquest motiu, com que el problema és estructural i de dimensions tan profundes, només amb el compromís de tothom podrem desxifrar, ocupar i revertir un sistema que devora a qui s'atreveix a qüestionar-lo. La força de la suma de complicitats i compromisos, allò que en feminisme en diem sororitat, fer xarxa i ser-hi per canviar les coses plegades, és l'única forma d'acció col·lectiva que realment pot combatre aquest monstre que s'alimenta de les llibertats i drets dels que no són els seus escollits. A les dones ens hi va, entre altres coses, la vida, però la resta de la societat també s'hi juga la llibertat –fins i tot els privilegiats–. Per això és important que comencem a entendre que el feminisme no és un tema de dones, sinó un tema de drets humans, de llibertats fonamentals i de vida. Hem de sortir al carrer el 25-N, com hem fet aquest dilluns, però també hem de viure cada dia com si ho fos, en la repulsa directa al patriarcat i a les seves expressions, comprometent-nos de manera real i efectiva en la nostra quotidianitat, perquè el feminisme, com diu Angela Davis, és "la idea radical que les dones som persones" i també una forma de viure, des de la política de la quotidianitat. Comprometem-nos per provocar una allau feminista que pugui enderrocar i permetre la construcció d'un nou model social, on la vida, els drets i les llibertats estiguin al centre, on compartir emmudeixi el verb posseir. No ho dubteu perquè això va de tothom. I tu, a què et compromets?