#Cuéntalo, la sororitat femenina i la commoció masculina

Psicòloga especialitzada en victimologiaEl 'hashtag' #Cuéntalo ha sigut la palanca que ha destapat la capsa de Pandora de la violència sexual. La campanya #MeToo ja ens havia permès començar a albirar tot el que hi havia amagat sota l’estora social, i #Cuéntalo ha sigut la plantofada de realitat que ha facilitat que es produeixi una cosa excepcional, desitjada i esperada: l’esfondrament, davant els nostres ulls, del secret social, la derrota del silenci de la cultura de la violació que ha estat i és un dels grans aliats del masclisme.

En aquest 'fil' inacabable (#Cuéntalo) s’han explicat històries d’agressions sexuals en la infància, primeres relacions sexuals forçades, violacions en la parella, assetjaments sexuals a la feina, temptatives de violacions i violacions a l’espai públic, agressions sexuals amb submissió química i un llarg etcètera. Finalment, totes són situacions en què no volíem tenir sexe i ens han obligat, forçat, coaccionat, intimidat i pressionat a tenir-lo, en què s’han aprofitat de nosaltres amb l’objectiu de tenir accés als nostres cossos com a éssers inerts la veu dels quals no era escoltada, en què el nostre dret no estava escrit i en què la nostra sexualitat, simplement, no hi era. Érem allí, sí, però per fer gaudir l’altre amb les seves fantasies i l’exercici del seu poder com a gènere dominant, perquè és permès, perquè els altres també ho fan, perquè és el que han conegut en l'única escola de formació sexual que han conegut: el porno masclista.

Ara l’estigma de víctima ja no funciona. Les víctimes, les supervivents, les vivents... som totes, perquè només ho som pel sol fet de ser dones, pel sol fet d'haver tingut "la refotuda mala sort" de creuar-nos amb un agressor o diversos en les nostres vides.

Tot plegat ha permès multiplicar la sororització de les dones, que ha rebentat, amb la força de l’agermanament femení, el silenci i la impunitat que durant tant temps ens ha estat empresonant.

Els efectes de la violació són directes en les dones que pateixen aquestes agressions, però també tenen una onada expansiva demolidora per a la col·lectivitat femenina. Esdevenen durant molt temps un mecanisme de control de les dones, per la por que ens genera i per la culpa sobre la qual se sustenta.

El trauma que provoca una experiència de violència sexual no es pot deslligar del context social, perquè aquesta societat masclista s’ha instal·lat en el "dret de cuixa" i s’ha cregut amb el dret de jutjar-nos en la nostra sexualitat i, esclar, en l’abans, el mentrestant i el després de la violació.

Una bona dona, una dona exemplar, lluita si cal fins a la mort abans que la violin. L’honor d’una dona depèn de la seva relació amb el sexe, tot i que sigui contra la seva voluntat, perquè ha provocat, perquè no s'ha resistit prou o perquè ha magnificant el que ha viscut. El dubte, l'ombra del mite de “la dona perversa” ens persegueix, i alguns s’entesten a seguir dibuixant-la, si en algun moment s’intenta desdibuixar.

La magnificència de la sororitat ha permès que les dones hàgim trencat el silenci i alhora ha obert la porta a ressignificar les nostres vides sexuals, ha posat nom a situacions que ara, acompanyades, som capaces de titllar de violència sexual, amb tot el volcà emocional que això suposa. Perquè revivim i ressignifiquem quan podem, sobretot quan ens sentim en un territori segur, compreses i respectades.

El mirall que ens reflecteix comença a fer ressol en els homes i, com un impacte de llum directa, els incomoda, els interpel·la. Part dels que s’han sumat a la lluita contra aquesta violència sexual comencen a transitar per la pròpia reflexió de les vides sexuals viscudes i de les actituds i accions dels seus congèneres.

Ens mireu, ens escolteu i intenteu digerir tot el que està passant. Alguns homes han de fer front a l’impacte del que us estem explicant: un atac sexual estructural que ni tan sols imaginàveu. S'enfronten a la pròpia experiència d’haver traspassat límits en algunes relacions anteriors o d'haver participat en accions que ara els ofeguen en la vergonya. Ressignificar la història sexual de molts homes passa per viure el trànsit de la culpa, en alguns casos la duresa d'haver provocat dolor en l’altre, i veure't com algú amb qui no et vols reconèixer.

Igual que nosaltres hem hagut de fer front al nostre trauma i dolor, és indispensable que vosaltres (aquells que llegiu aquest article perquè us sentiu interpel·lats, a diferència dels milers de legionaris de la cultura de la violació) us repenseu i feu front al que heu sigut, al que sou i comenceu a escriure el que voleu ser.

Perquè quan una societat mira cara a cara a la infàmia que ha resguardat en l’aixopluc del seu entrecuix, i pren consciència del dolor que això ha provocat, o ens hi posicionem fermament en contra o n’esdevenim còmplices. Empenyent conjuntament, només si canviem la nostra vida, canviarem la societat.