“Barbacoes de carn jove”

Psicòloga especialitzada en victimologiaFa uns dies el rotatiu The Times destapava, a través d’una investigació pròpia, que de manera habitual alguns treballadors d’Oxfam, destinats en missió humanitària a Haití, pagaven a noies haitianes per tenir relacions sexuals en allotjaments de la mateixa organització, a la zona de Port-au-Prince.

Segons testimonis, algunes d’aquestes noies, que eren prostituïdes regularment, eren menors d’edat.

Els personatges en qüestió anomenaven “barbacoes de carn jove” les orgies que celebraven amb aquestes noies, provinents d’entorns d’extrema pobresa i necessitat.

La majoria de vegades els que proveeixen el suport logístic necessari per a crisis humanitàries com la d’Haití de l’any 2010 són organitzacions d’ajuda humanitària, a les quals sovint s’uneixen les forces de pau de l’ONU.

Això genera una vinculació, generalment positiva, entre les persones que reben aquesta ajuda i les persones que la faciliten. Però és cert que en situacions tan extremes, en què la guerra, la fam o els desastres naturals arrasen cada segon i cada racó de la vida de les persones, els treballadors de les missions humanitàries disposen d’una posició de poder que, si no es gestiona de manera extremadament curosa i ètica, pot arribar a ser utilitzada de manera perversa i abusiva.

És en aquests entorns que els assetjadors sexuals troben el clima perfecte per cometre l’abús, ja que se senten lliures del control social, no existeix la por a les conseqüències legals dels seus actes i gaudeixen del poder que la situació de vulnerabilitat dels altres els atorga.

“L’oportunitat” marca sovint l’execució de la violència sexual. Sense una reflexió del dany en l’altre ni un rebuig frontal a aquest abús tan extrem, es normalitzen determinades conductes (fins i tot se socialitzen, com en el cas de les orgies). És des d’aquesta posició de privilegi que decideixen disposar del cos d’aquelles dones o nenes en el moment en què la situació ho permet.

De nou, no parlem de fets aïllats o de persones amb trastorns, parlem de la conjugació de la cultura de la violació amb la cultura de la impunitat, una combinació que esdevé l’adob perfecte per a una violència sexual que esquitxa tots els àmbits, nivells socials i culturals.

Oxfam no és l’única institució que s’ha vist esquitxada per aquests abusos comesos pels seus treballadors. Save the Children ja recollia en un informe (2008) que treballadors humanitaris i de manteniment de la pau intercanviaven menjar, diners i articles d’higiene personal a canvi de sexe amb criatures. L’economia extrema de la supervivència facilita que els que disposen de capital i poder trobin en la transacció sexual la seva coartada ideal.

En la majoria de països no hi ha lleis per protegir dones i criatures d’aquests atacs. En la majoria d’episodis no hi ha hagut ni tan sols conseqüències proporcionals per a aquests depredadors sexuals que abusen i agredeixen, quan la seva tasca és la recuperació del país i de la gent que viu als territoris on són destinats. Un clar exemple és el d’Haití o el de Libèria, on, segons informes de supervisió interna sobre les forces de pau de l’ONU (2015), es constata una conducta d’abús sexual reiterat, i es destaca que un terç de les víctimes són menors d’edat.

De fet, part d’aquestes missions de pau destinades a Haití van acabar la seva intervenció després que alguns dels seus membres es veiessin implicats en una autèntica xarxa d’explotació sexual infantil.

Arribats a aquest punt, el paper de les institucions i organitzacions és clau. La majoria disposen de polítiques de protecció, codis d’ètica i disciplinaris, que són exemplars sobre el paper però poc efectius en l’execució.

És indigne que les conseqüències d’aquestes agressions se situïn només en l’àmbit laboral: acomiadaments o renúncies voluntàries per facilitar sortides “progressives i dignes”, com la que es va proposar al director de la missió a Haití per haver col·laborat en la investigació i haver-se reconegut autor dels fets. És indigne, no només per la falta de respostes davant els fets delictius, sinó també pel menyspreu al dolor i a l’afectació de les víctimes.

La política de transparència és la que ens enforteix com a societat i és el camí per poder confiar en les organitzacions i institucions. Desenfocar els fets per preservar el prestigi de la institució és la pitjor recepta per construir credibilitats. La institució o organització que persegueixi, denunciï i treballi per reparar els danys provocats en les supervivents d’aquesta violència sexual, tot i haver de confrontar-se amb situacions crítiques, serà la que es guanyarà el respecte social a través de la seva maduresa i honestedat.