Atrapades per matrimonis forçosos
El 2019 s'acomiadava amb la notícia d'una noia atrapada a l'aeroport del Prat que fugia perquè la volien obligar a casar-se amb algú que no havia escollit. Arribava a Barcelona buscant una alternativa. Gràcies als treballs jurídics i a algunes pressions polítiques i socials es va decidir no deportar-la: es va entendre que si tornava es podia témer per la seva vida. Aquest cas ens posa davant el mirall de la realitat dels matrimonis forçosos, una forma de violència masclista ancestral que es manté vigent en algunes famílies i comunitats i que es manifesta a tot arreu (també a Catalunya).
El desenllaç d'aquest cas és un èxit per a la noia atrapada, per a les dones i per a la totalitat de la societat, i evidencia que hi ha una sortida. Però hem d'aprofitar l'excusa que ens proporciona per explicar que moltes altres noies i dones que viuen a Catalunya, que són les nostres amigues, veïnes o conciutadanes, no han tingut la mateixa sort. No l'han tinguda perquè aquest atac patriarcal es manté invisible, perquè no les hem volgut mirar, ni escoltar, perquè afecta les altres dones. Masclisme i racisme ben fusionats han provocat que en moltes ocasions les víctimes no hagin trobat cap suport i hagin hagut de fer front a la seva condemna de forma solitària i silenciada.
No és gens senzill dir no a un matrimoni forçós, perquè oposar-s’hi implica ser repudiada per la família i la comunitat, ser apartada de tot el que estimes. Perdre el teu món i convertir-te en una ningú. I carregar amb això quan ets jove, en algunes ocasions quan encara ets una nena, requereix una força i coratge del tot inusuals.
Sovint no tenen alternativa i es veuen abocades a haver d’escollir entre la seva vida i la seva llibertat o seguir sent acceptades per aquells a qui estimen. De fet, l'entorn els planteja el casament com una oportunitat i una garantia per al seu futur, perquè tan sols així podran ser respectades per la comunitat i l'honor de la família es mantindrà intacte. Però quan alguna d’elles s’hi oposa, llavors es troben soles, incompreses i expulsades.
L’altra cara de la moneda són aquelles dones que un cop casades, sense poder decidir ni quan, ni com, ni amb qui i sense saber gaire bé què suposarà aquell matrimoni (imaginen erròniament que podran tenir més autonomia que la nul·la que han tingut quan vivien amb els seu pares), es traslladen a viure amb la família del marit i allà comença el malson. En moltes ocasions es troben sota la tutela i custòdia de la sogra vivint una vida totalment assimilable a una situació d’esclavatge, de servitud domèstica, en la qual pateixen la violència física del marit però també d’altres membres de la família d’aquest. Violència física, psicològica i violacions de forma reiterada. De sobte passen a ser una propietat més del marit i la família, sense tenir cap més dret i objectiu que obeir i donar descendència.
Moltes d’elles, aïllades i estigmatitzades, paguen un preu estratosfèric per poder ser lliures.
Aquest 2020 no oblidem les altres formes de violència masclista que atempten i destrossen els drets i llibertats de les dones, perquè només referenciant-les com a exemples de dignitat, lluita feminista i fortalesa, les situarem en el centre de la solució i deixaran de ser les altres per esdevenir part del nosaltres.
