Alletant al Parlament de les dones
Dilluns passat, coincidint amb el 25è aniversari de la IV Conferència Mundial sobre les Dones de Pequín, es va celebrar el I Parlament de les Dones de Catalunya. La veritat és que era un acte molt esperat per moltes de nosaltres, ja que posava en el centre del debat polític una proposta que, tot i tenir un caràcter simbòlic, marcava un punt d’inflexió: per primera vegada, a l’hemicicle del Parlament de Catalunya, tan sols hi havia dones que parlàvem de la nostra realitat i de les desigualtats que ens afecten pel sol fet de ser dones.
Érem allà, per sumar-nos, per exigir canvis urgents en molts àmbits i, des del feminisme, per marcar la ruta per seguir avançant cap a l’assoliment de drets i llibertats de les dones. L’acord era la nota comuna al llarg de tota la sessió, amb algun to dissonant que va quedar eclipsat pel comú denominador d’aconseguir una declaració transversal, que caldrà dotar pressupostàriament i que haurà d’implicar canvis legislatius urgents.
De fet, aquell acte era el resultat d’una gran tasca prèvia que s’havia gestat en el marc del Consell Nacional de Dones de Catalunya, on s’analitzaven diferents àmbits i es feien propostes d’actuació en el terreny dels drets humans, de l'educació i la cultura, dels drets laborals i econòmics, del dret a la participació social i política, de la salut, els drets sexuals i reproductius i del dret a viure lliures de violències masclistes.
Per a mi, aquell dia va ser doblement emocionant. D’una banda, perquè vaig poder viure el Parlament de les Dones de forma col·lectiva i, de l'altra, perquè vaig poder ser-hi amb la meva filla, l’Elna, de 5 mesos.
Podria dir que vaig decidir anar-hi amb ella, però la veritat és que ni m’ho vaig plantejar, perquè al fer lactància materna exclusiva, ara per ara l’Elna m’acompanya a tot arreu. Era la més petitona de les presents i durant l'acte vaig haver d'alletar-la perquè no intervingués de manera espontània. Ser allà sentint dones parlar dels nostres drets i de les discriminacions que patim, colze a colze amb amigues i companyes de lluita, alletant la meva filla, va ser un moment de sororitat excepcional.
L’Elna, que ho veia tot des de la tribuna, va ser respectada en tot moment i jo tan sols vaig rebre afecte, acompanyament, estima i comprensió. Se'm va facilitar l’accés, el moviment i l’espai i vaig trobar braços de tietes improvisades quan em van caler. Alhora, vaig tenir converses més enllà de la meva maternitat: vaig parlar sobre projectes professionals per dur a terme.
Em vaig adonar que no era tan sols jo qui conciliava, sinó que l’entorn que van crear les dones, companyes i amigues que hi havia facilitava la conciliació real. Sabia que allà em respectarien i no jutjarien el que passés perquè, fins i tot després d’algunes intervencions imprevistes i espontànies de l’Elna, no vaig rebre altra cosa que mirades de complicitat.
A més de com a mare, em van tractar com a dona, amiga, activista i professional. Un món diferent. Un món feminista on el que s’ha representat com a femení té el mateix valor que el que s'ha construït com a masculí, ho practiqui qui ho practiqui. Un món on les persones conviuen des del respecte als drets i les formes de viure diverses, de forma col·laborativa. Un món on la feina de cuidar la vida i la de viure siguin compatibles, valorades i respectades i no menystingudes ni desnaturalitzades. Per això hi érem, perquè com va dir la Jenn Díaz: “Les dones volem capgirar-ho tot i ho aconseguirem”, perquè ara vivim en un món definit pel patriarcat.
Algunes veus es van llançar desfermades a criticar durament aquell Parlament de les Dones, després i fins i tot abans del mateix acte, titllant-lo de simbòlic, menystenint-lo i fins i tot arribant a l’insult en algunes tertúlies radiofòniques d’aquella mateixa nit.
Quan es remouen les estructures de poder, s’esmolen les armes per mantenir l’'statu quo' que privilegia uns quants. El que potser no saben (o potser ho saben massa bé i per això els incomoda tant) és que el que és simbòlic també construeix realitat, evidenciant que estem en un punt de no retorn, com va dir Montse Pineda: “Mireu-nos bé perquè no pensem marxar. Som aquí per quedar-nos i avançar”. Ser allà, reconeixent-nos, acompanyant-nos, sentint-nos, va ser com un baló d’oxigen que ens fa sentir més segures, perquè ara les dones ja no callem, perquè sabem que si empenyem totes juntes podem canviar el món.
Espero que arribi el dia que a l’Elna tan sols li quedi el record llunyà del que va ser el Parlament de les Dones, perquè en la seva realitat ja no calguin aquestes accions, perquè la seva vida sigui molt millor que la nostra, així com la meva és millor del que va ser la de la meva mare. I és que milions de dones han empès dia rere dia perquè les coses canviïn i ara, arribades a aquest punt, seguirem empenyent des del feminisme, recordant a tothom el que va escriure Montserrat Roig i es va parafrasejar dilluns a l’hemicicle: “La llibertat de les dones no implica l'esclavitud dels homes, de la mateixa manera que els homes no poden somiar a ser lliures si segueixen oprimint les dones".