La sentència sobre Julian Assange

La sentència de dilluns dia 4 del Tribunal Penal Central d'Anglaterra i Gal·les va ser la més estranya que he vist mai, sobretot perquè l'anava devorant a través dels tuits inconnexos dels periodistes que eren al tribunal. Amb cada nova informació semblava que Julian Assange passaria el que li quedava de vida a la presó. I després, per sorpresa, el comunicat final: "Assange ha guanyat".

Fora de l'Old Bailey, l'esmentat tribunal, alguns seguidors seus estaven exultants; d'altres ploraven. Suposo que Assange –després de deu anys de viure diferents tipus de soledat forçada– encara no deu tenir gaires ganes de celebrar-ho. Per començar, el govern dels Estats Units ja ha anunciat que vol apel·lar contra la sentència. I, vist el seu historial de fugides estant sota fiança, pot passar força temps fins que el deixin sortir de la presó de màxima seguretat on està reclòs actualment.

Tot i així, ha sigut un gran moment per a Assange, encara que no per a la causa de la llibertat de premsa. La jutge s'ha encarregat de desestimar gairebé tots els arguments formulats per l'heterodox editor/activista en defensa de la seva feina. Només ha denegat l'extradició al govern dels Estats Units per un motiu: l'activista corria el risc de suïcidar-se i potser no sobreviuria a la duresa de l'empresonament que segurament li imposarien si el declaraven culpable de violar la llei nord-americana d'espionatge.

Si la jutge no ha mostrat gaire interès per la defensa d'Assange, molts periodistes han compartit la mateixa actitud. No costa gens entendre per què. En primer lloc, hi ha una certa reticència a aplicar l'etiqueta de periodista a personatges que, com ell, tenen múltiples identitats: filtrador de documents secrets, font periodística, editor, activista, anarquista de la informació, agitador... i (segons ell) periodista.

En segon lloc, a molts periodistes (a mi mateix, per exemple) ens va neguitejar el paper d'Assange a les eleccions presidencials del 2016 als EUA, quan es va exposar a l'acusació de col·laborar en una operació de l'espionatge rus per desestabilitzar els processos democràtics d'un altre país.

En tercer lloc, hi ha el problema del personatge mateix. Per a alguns és una mena de Messies digital que anuncia una nova era de transparència i rendició de comptes. Per a d'altres és sòrdid, misogin i narcisista. Molt poca gent és neutral davant del fundador de Wikileaks, i ell mateix té una habilitat especial per girar-se en contra fins i tot els seus amics.

Però crec que, si els periodistes –i el públic en general– es despreocupen del que li pugui passar, serà una equivocació.

Pensem en el cas de Daniel Ellsberg, que el 1971 va filtrar al New York Times i al Washington Post els anomenats "papers del Pentàgon", en què es detallaven les mentides del govern nord-americà sobre la Guerra del Vietnam. En aquell moment el van acusar de traïdor, i a l'administració Nixon res li hauria agradat més que engarjolar-lo i llençar la clau.

Avui, però, als 89 anys, gairebé tothom el considera un heroi: va estar disposat a arriscar-ho tot per treure a la llum totes les veritats que l'opinió pública tenia dret a saber. Els diaris van obtenir una rotunda victòria al Tribunal Suprem amb sentències que, a diferència del veredicte d'aquesta setmana en el judici d'Assange, contenien declaracions categòriques sobre el deure de la premsa de denunciar realitats incòmodes i vergonyoses.

Ellsberg ens demostra que, en general, és un error confiar als governs el poder de decidir el que ha de saber la ciutadania en benefici de "l'interès públic". A les societats democràtiques hi ha d'haver persones independents del poder polític establert que siguin capaces d'arribar a les seves pròpies conclusions sobre el que el públic té dret a saber.

D'aquestes persones en diem "periodistes". Gran part del que Assange va fer (i d'allò de què l'acusen) s'assemblava molt al "periodisme", encara que els "autèntics" periodistes no estiguessin disposats a admetre'l en el seu cercle.

Però "periodisme" és un terme vague i equívoc per descriure una sèrie d'activitats que van del diari més sensacionalista i tendenciós a la cadena pública més imparcial i de més nivell.

Suposo que en el futur hi haurà molts més Ellsberg, Assange i Snowden. No tots mereixeran que els fem costat en tot el que facin, però molts sí. Les lleis hauran d'acceptar un panorama informatiu diferent i, a la llarga, també els periodistes ho hauran de fer.

Alan Rusbridger, exdirector de 'The Guardian', presideix l'Institut Reuters per l'Estudi del Periodisme, i és 'Principal' del col·legi Lady Margaret Hall d'Oxford.