El PSC ha esdevingut el centre de gravetat de la política catalana. És el partit amb més vots i amb més poder institucional. La resta de formacions pensen les seves estratègies en funció del gran rival socialista. Això es deu en part als encerts del PSC, però també a dos factors externs: el plus de Pedro Sánchez, percebut a Catalunya com el gran fre a la dreta anticatalanista, i també els dos enormes buits socials i ideològics que Salvador Illa ha aconseguit ocupar per incompareixença dels seus adversaris: el vot anti-Procés (que en un futur competirà amb el PP, si a Feijóo li van bé les coses) i el vot de centre que ha desertat de la vella CiU i que està fart del predomini discursiu, durant l'última dècada, de l’esquerra transformadora –ERC, Comuns i CUP–, que ara està clarament de baixa.
És el PSC de tota la vida, sempre al mig com el dijous, afavorit pels errors del Procés i per la por al PP. A través de Salvador Illa, està en disposició de liderar la Generalitat. Davant d’aquest panorama, els partits del que tradicionalment anomenem el bloc catalanista (Junts, ERC, CUP i Comuns) tenen dues opcions: mirar d’arribar a acords amb el PSC, o girar-li l’esquena. La primera opció –el pacte– és la més respectuosa amb l’aritmètica electoral i, amb Illa i Sánchez necessitats de suports a Barcelona i a Madrid, pot ser també la que doni fruits més tangibles. El problema és que pot instal·lar Illa a la Generalitat per una colla d’anys apropiant-se (com ha fet fins ara) de tots els fruits de la negociació entre ERC i el PSOE. Per als republicans, a més, suposa enfrontar-se al torcebraç de la militància (que té l'última paraula) i al xantatge de Junts, amb el retorn de Puigdemont a la cantonada.
La segona opció, la de girar l’esquena al PSC, és la preferida de la CUP (per raons de puresa ideològica) i també de Junts, que aspira a bloquejar la investidura i forçar la repetició electoral sota l’impacte emocional del retorn –i possible detenció– de Carles Puigdemont. Això presenta avantatges tàctics, perquè atiarà la crisi interna d’ERC i potser mobilitzarà una part del vot puigdemontista latent o distret. Tot i que, parafrasejant El Padrí III, edificar polítiques sobre les emocions és com edificar-les sobre el fang. Més enllà dels riscos, aquesta possible jugada de Junts pot portar a una conseqüència indesitjada: l’escorament del PSC cap al bloc espanyolista, per necessitat i per la por a alimentar el PP.
Això, pel que fa al curt termini. Pensant una mica més enllà, tothom coincideix que cap dels partits parlamentaris actuals té prou força per plantar cara en solitari al PSC. ERC ha tingut l’opció de consolidar una tercera via més enllà de la sociovergència i l’ha desaprofitat de manera llastimosa. Això fa que els partidaris de la unitat sobiranista (la resurrecció de Junts pel Sí) se sentin validats. No hi ha dubte que un invent així podria guanyar les eleccions –però no governar sol– i que la unitat d’acció a Madrid augmentaria el poder negociador català –però per a això no cal una coalició...–. Ara bé, una aposta estratègica com aquesta es veuria, inevitablement, com un moviment defensiu: res a veure amb 2012, quan l’independentisme –amb tres candidatures diferents– sortia a conquerir tot el ventall ideològic, pensant en el país sencer, erosionant les fronteres electorals del PSC i dels Comuns. Ara els unitaristes plantegen unir els seus rengles –delmats, nafrats i dividits– per encastellar-se rere els murs del seu El Álamo, amb l’únic objectiu de resistir l’embat d’un adversari amb qui només es pot dialogar a trets... Normalment, aquesta opció és l'última, la dels moments desesperats. Ja hem arribat a aquest punt?
