Van al que van

Periodista i activista social“Hi ha qui diu que resistir-se és una bogeria,

però el que és una bogeria és no fer-ho”

Mumia Abu-Jamal

És així i no cal ser una llumenera per veure-ho. Volen acabar amb nosaltres. Però no se’n surten. O no se’n surten pas del tot. Cal veure-ho així també -com carai pensen fer-s’ho per disciplinar i sotmetre dos milions de persones?- En tota lluita social, sempre cal equilibrar amb santa paciència tot el que ens passa i tot el que ens fan. I, esclar, en perspectiva i en menys de tres mesos després de dècades de lluita, bona part del país ha sabut derrotar l’Estat allà on l’Estat pretenia humiliar-nos: al carrer i a les urnes, entre l’1-O i el 21-D. Per això plou com plou, en la impossible llei de punt final que pretenen imposar com a revenja. Per aquest mateix motiu, els altaveus propagandístics de la por anuncien que el turboaccelerador de la croada anirà més lluny, en una estranya barreja prou coneguda: meitat nacionalcatolicisme postmodern, meitat antiga Inquisició hispànica. Nacionalisme d’estat desbocat i déjà-vu repressiu, gestionat per un grupuscle radical conformat per quatre diputats del PP i l’abstrús poder repressiu de l’Estat. Radical perquè també van a l’arrel: nosaltres. Per provar d’arrencar-la. Ho tenen ben fotut, doncs, però calcem-nos. Per poder continuar caminant.

Apuntin, disparin, foc, el panorama sinòptic és el que és: exilis, presons i els estralls del 155 vigents encara. De rerefons roí, un país -la majoria social i democràtica- i una opció política republicana -més i millor democràcia en aquest convuls segle XXI- al banc dels acusats i en procés sumaríssim. Tasca número u: no normalitzar mai l’excepció que ens colpeja. És el que pretenen i és el que cal desobeir, recordant cada dia i gairebé en cada gest la doctrina de la seguretat de l’Estat -ves per on, la nostra inseguretat- que ens assetja. Enmig de tants serrells més que ens palesen quotidianament l’evident: que pretenen imposar repressivament el que ja són incapaços de guanyar democràticament. Tot el ventall lliberticida s’ha desplegat de la pitjor manera: la perversió manipulada dels delictes d’odi, el morrió generalitzat per a qui alci la veu i els nous enemics a batre sense cap contemplació. L’escola i els mitjans públics, en el punt de mira, com a cobejats objectes a caçar i destruir. Fàcil enunciar-ho des de la propagandística roda de premsa que cada divendres anuncia noves hòsties reconsagrades. Ara, el com s’ho pensen fer mai són capaços d’aclarir-lo: fins i tot reconeixen que no ho saben. Esclar: fàcil dir-ho per dalt, complicat aplicar-ho per baix. És el que saben ells; és el que mai hauríem d’oblidar nosaltres.

I com que no se’n surten, malgrat escometre per terra, mar i aire, l’estratègia d’un Estat neuròtic pels mesos que vindran és una altra volta de cargol ofensiva, penalment la més definitiva: els nous informes del duc d’Ahumada ja apunten on apunten. Per embogida elevació repressiva, segurament a la categorització punitiva de tot plegat en una “organització criminal”, que obre les portes a les extradicions i a la maleïda capsa de Pandora. Qui jutjarà algun dia el jutjador? Diu Miquel Iceta -pobre Campalans, pobre Pallach- que l’independentisme està generant una involució a tot l’Estat. Víctimes i victimaris, més aviat és tot el contrari: és la lluita autoritària contra l’independentisme, des d’un Estat incapaç d’arbitrar i habilitar resolucions i escenaris democràtics, la que està escombrant tot allò que pregonen i la que encén la perillosa inflamació de la degradació antidemocràtica, la devaluació antijurídica i la regressió antisocial. Fan mal perquè de fer-ne en saben.

Però mentre això passa, quines respostes bastim? ¿S’està a l’altura de la majoria social i de l’escenari d’excepcionalitat que vivim? ¿Ho podem fer millor? Sens dubte. ¿Ho podem fer menys pitjor? Segur. I com més aviat passi millor. Sota la implacable lògica inquisitorial, caldria recordar el dilema del presoner: només la cooperació facilita la sortida del trencaclosques. Tan bé que ho podríem fer i tan complicat que ens ho fem a vegades. ¿Tot és més difícil del que creiem? Complexitat contra simplisme, estaria bé assumir-ho. Des de dijous, a part de difícil, fins i tot és més complicat, amb l’absència sobtada i un enyor que va per llarg, d’en Jaume Botey. Una vida sencera dedicada a batallar pel canvi polític i la transformació social. Així és aquesta lluita: inesgotable. ¿Sempre serem l’exèrcit derrotat d’una causa invencible, com ens xiula Casaldàliga? Si fos així, estrany exèrcit antimilitarista, estaríem en la bona: una dinàmica social que cada dia -des de fa anys- construeix i defensa tot el que mereix ser conservat i protegit -escoles, hospitals, biblioteques, pensions, diversitats o entorns ecològics.

No tenim temps per al desencís -sobretot, burxant memòries, si som capaços de recordar que l’estratègia de la frustració ordenada pel poder va definir la Transició- ni cap espai per no fer de cada derrota un nou aprenentatge. Més encara quan l’Estat intenta fer-nos nedar en el pou de la impotència. I no. I sí: cal posar en valor tot el que hem fet -que és molt-, posar en autocrítica allò que s’ha fet malament -i on cal no reincidir-i posar al full de ruta les peremptòries tasques pendents -que són, també, moltes-. Ni cofoisme ni derrotisme: persistència arran de carrer. Si l’estratègia repressiva de l’Estat va per llarg -factor que sembla obvi- també hi han d’anar les nostres resistències. “Com?”, que sempre és la pregunta del milió perquè és la clau de volta de tot plegat. No hi ha cap vareta màgica i sí les nostres mans: les mateixes que van dur les urnes el primer d’octubre. No hi cap cap solució partitocràtica sinó una estratègia comuna. I no hi ha més tàctica possible que les lluites compartides.

En el fons, forma i fondària, som un projecte fonamentalment antihistòric. Pretenem refer el país i canviar el curs de la realitat renunciant -a consciència- als mètodes històrics habituals: imposició, dominació i violències. En aquesta contrahistòria contra la història de sempre, cal posar les llargues, arremangar-se i suar totes les samarretes. L’operació Càstig en format revenja certifica, sí, que van a por ellos, que som nosaltres. I nosaltres, cap a la llibertat. Que costarà. Com sempre.