A qui ajudem quan rebaixem l’IVA?

El nou paquet de mesures econòmiques aprovades pel govern espanyol el 27 de desembre té com a objectiu principal ajudar les famílies més vulnerables, ja que són les que tenen més dificultats per arribar a final de mes a causa de l’augment generalitzat de preus. De retruc, la limitació directa en el creixement dels preus inclosa en alguna de les mesures persegueix l’objectiu secundari (però no menys important) de contenir l’espiral inflacionista, ja que, si s’acaba materialitzant, tindrà greus conseqüències tant econòmiques com socials.

Una de les polítiques estrella, que suposa una novetat al no tractar-se d’una pròrroga de les mesures anteriors, és la rebaixa de l’IVA del 4% al 0% dels productes de primera necessitat (pa, ous, farina, fruita i verdura, entre d’altres) i del 10% al 5% en el cas de l’oli (gira-sol i oliva) i la pasta.

La pregunta clau que intentaré respondre en aquest article és per a quin grup poblacional pot suposar un benefici més gran aquest tipus de rebaixa. La resposta ens permetrà avaluar, també, fins a quin punt aquesta és la millor política per aconseguir l’objectiu del govern d’ajudar les famílies més vulnerables, sempre tenint present l’escenari actual d’augment de preus.

Els tipus reduïts i superreduïts de l’IVA busquen assegurar l’accés a productes de primera necessitat o que representen un interès estratègic des del punt de vista social i/o polític. Uns tipus impositius més baixos, en teoria, redueixen el cost dels productes considerats bàsics i, per tant, faciliten l’accés de tota la població a aquests productes o serveis. Com que, també en teoria, els productes de primera necessitat suposen un percentatge més gran sobre el consum total en les famílies amb menys recursos, els tipus reduïts i superreduïts aconseguirien limitar la regressivitat de l’impost i això afavoriria preferentment les famílies més vulnerables.

Hi ha dos (com a mínim) aspectes importants a matisar sobre aquesta argumentació. El primer és que no està gens clar que la rebaixa de l’IVA s’acabi traduint en una reducció real dels preus que suporten els consumidors finals, ja que hi ha un cert risc que l’excedent generat se l’acabin apropiant els productors o distribuïdors. De fet, hi ha evidència científicament sòlida a nivell europeu de la presència d’efectes asimètrics en les modificacions dels tipus impositius de l’IVA: les pujades es traslladen de manera molt més pronunciada als preus finals que les reduccions i, per tant, aquest efecte acaba desembocant en una ampliació dels beneficis empresarials. A més, aquestes conseqüències no són transitòries sinó que persisteixen al llarg dels anys.

En segon lloc, l’evidència científica, en aquest cas en l’entorn espanyol, mostra com els beneficis fiscals generats per les reduccions en els tipus impositius de l’IVA es concentren majoritàriament en les famílies amb rendes més altes. Un informe de l’Airef (Autoritat Independent de Responsabilitat Fiscal) conclou que el 20% de les famílies amb més renda acaparen el 38% de les reduccions fiscals de l’IVA, mentre que el 20% de les famílies amb menys renda només es beneficien del 8% d’aquestes reduccions. Evidentment, això s’explica pel consum més elevat de tots els productes (també els de primera necessitat) que es poden permetre les classes més adinerades. Tot i així, si ho mirem en termes relatius a la renda, les conclusions són substancialment diferents. Els tipus d’IVA superreduïts generen una caiguda més pronunciada del tipus impositiu (efectiu) que acaben pagant les famílies amb menys renda, perquè aquest tipus de famílies dediquen un percentatge més gran de la seva renda a consumir productes de primera necessitat. Com a conseqüència, l’índex Gini (mesura que quantifica la desigualtat) cau un 0,6% gràcies a l'existència dels tipus superreduïts i genera una disminució en la desigualtat.

Tot i els efectes positius sobre la desigualtat, és evident que qualsevol rebaixa fiscal suposa una reducció en la recaptació de l’Estat i, com hem vist, en aquest cas en particular la part més important de la pèrdua d’ingressos fiscals (en valor absolut) beneficiarà les classes socials més altes.

Considero que seria més efectiu introduir mesures destinades exclusivament al grup objectiu de la política (famílies vulnerables) i que, per tant, estiguin dissenyades per exercir un impacte més quirúrgic i menys generalitzat sobre la població. Això permetria aconseguir resultats potencialment similars minimitzant, alhora, el cost fiscal sobre el pressupost públic. Un exemple seria un xec específic per a la compra d’aliments que ampliï l’ajuda anual directa de 200 euros aprovada en el mateix paquet de mesures per a famílies amb rendes inferiors als 27.000 euros anuals.