Ajudar sense permís

Els que em seguiu en aquesta columna sabreu que al mes d’agost miro de descansar una mica dels temes econòmics i escric sobre aspectes generals de la vida.

Avui us vull compartir una reflexió per si us pot ajudar. Recentment, un amic em va trucar per veure’m. Estava preocupat per mi per una sèrie de motius pels quals jo, la veritat, no sentia cap preocupació. En realitat, les preocupacions eren seves. Responien als seus paràmetres i criteris vitals. I, en certa manera, a dogmes sobre com han de ser les coses.

Vam anar a fer un volt i em va començar a argumentar com podia millorar la meva vida si feia les coses que ell considerava adient fer. El vaig escoltar amb respecte, ja que quan algú et dedica un temps s’ha de ser respectuós. I li vaig agrair els consells, amb els quals, sincerament, jo no estava d’acord.

Quan ens vam acomiadar i em vaig quedar sol, vaig tenir una sensació estranya: agraïment i molèstia alhora. Les hores em van aclarir aquests sentiments: l’amic no em va preguntar en cap moment si jo estava bé o si estava patint o si era feliç. Si els seus suggeriments eren fruit d’una estimació cap a mi, el normal és que m’hagués preguntat per mi. En canvi, va anar directament a recomanar com havia d’actuar en els aspectes que a ell, i subratllo a ell, li preocupaven.

Va ser llavors quan em vaig adonar que, veritablement, la seva preocupació era ell mateix. Quan algú desafia les normes establertes o els principis socials fa sentir incòmodes els que tenen aquests principis com a pauta a seguir. Llavors miren d’ensinistrar-te i portar-te cap al seu espai normatiu. Això no és pensar en l’altre. És pensar en un mateix. No sé fins a quin punt se senten amenaçats o desafiats per la teva llibertat o si simplement es tracta d’un veritable convenciment que seràs més feliç fent com ells. Si aquest és el cas, ¿no convindria primer preguntar a l’altre si necessita un canvi o si està bé com està?

I això em porta a la darrera reflexió. El meu amic Àlex Rovira em va dir una vegada que per ajudar algú s’han de donar tres premisses: que t’ho hagi demanat, que tinguis competències en el tema i que tinguis temps per dedicar-li.

Si alguna de les tres no es dona, val més que no hi entris. Potser perdràs un amic.