Això són els Estats Units
Molts estem decebuts. Per bé que Biden acabi obtenint més vots que cap altre candidat presidencial, el sol fet que Trump li hagi pogut disputar la victòria és lamentable. Això són els Estats Units. No és cap aberració. El que ha succeït en aquestes eleccions no hauria d’agafar desprevingut qui hagi seguit els esdeveniments o entengui el racisme i el seu caràcter marcadament sistèmic en la realitat nord-americana.
Hi ha votants de Trump que s’enorgulleixen de la seva afiliació política. Assisteixen als seus actes. Es passegen amb el cotxe folrat amb cartells de Trump, banderes i més parafernàlia. Insolents, se’ls omple la boca parlant sobre els Estats Units, l’orgull i el nacionalisme. D’aquests votants, se n’elaboren afalagadors perfils per tal d’explicar les tendències electorals atribuint-les a “l’ansietat econòmica”, com si fossin víctimes d’una tràgica incomprensió. No ho són. Els coneixem amb noms i cognoms.
D’altra banda, hi ha una altra mena de simpatitzants de Trump: els que s’avergonyeixen de ser-ho. Els que se les donen d’urbanites. Els que volen que els convidin a les millors festes. Aquests enganyen els enquestadors; menteixen a la família i els amics, i, quan finalment trien la papereta, és quan diuen la veritat. Hi tenen dret. Vivim en democràcia (o això diem).
M’imagino que els pròxims mesos se succeiran els debats polítics acalorats. Suposo que els analistes miraran d’entendre els resultats de les eleccions del 2020 i les seves causes. Massa blancs progressistes s’obsessionaran amb els primers sondejos a peu d’urna, que indicaven que el 20% dels homes afroamericans i un bon nombre de les categories -excessivament àmplies- dels hispanoamericans i els asiàtics havien votat Trump. Se centraran en això en lloc d’estudiar l’augment de la proporció de dones blanques que han votat el president sortint aquesta vegada i el fet que els homes blancs continuen sent el grup demogràfic més important entre els seus votants. Diran que les dones negres han tornat a salvar els Estats Units d’ells mateixos, la qual cosa és certa; ho hem fet, tot i que hi ha coses que no mereixen la salvació.
Molts diran que la política identitària (segons ells, sinònim de la tendència del Partit Demòcrata a parar atenció a les experiències dels marginats, que alguns troben de mal gust) ha impedit que Biden guanyés per un marge més ampli. Tal vegada tenen raó, però no pels motius que addueixen. No hi ha cap política més identitària que la dels blancs que miren d’erigir un mur al voltant dels àmbits que continuen estant sota el seu domini exclusiu, mentre el canvi demogràfic d’aquest país segueix el seu curs.
Els Estats Units no estan ni de bon tros units. Vivim en dos països diferents. En un, la ciutadania està disposada a plantar cara al racisme i la intolerància. Reconeixem el dret de les dones a decidir sobre el seu propi cos, que tots els nord-americans i nord-americanes tenen dret a vot, a accedir a la sanitat i a un salari just que els permeti viure dignament. Entenem que aquest és un país amb abundància de recursos i que, si hi ha disparitats econòmiques, és només per la negativa sostinguda dels governs a imposar una fiscalitat proporcional als rics.
Els altres Estats Units estan decidits a defensar la supremacia blanca i el patriarcat costi el que costi. En formen part els adeptes a les teories conspiracionistes de QAnon i els que es creuen al peu de la lletra la desinformació de Trump. Consideren que els Estats Units són un país on escassegen els recursos, on mai no hi haurà prou de res per a tothom i, per tant, que cadascú miri per ell. No els preocupa el col·lectiu perquè estan convençuts que els èxits que assoleixen gràcies als privilegis de raça són atribuïbles als seus propis mèrits. Veuen la igualtat com una forma d’opressió. De fet, estan tan aterrats que, quan es comptaven les últimes paperetes a Detroit, un grup es va concentrar al col·legi electoral cridant la consigna: “Pareu l’escrutini!” A Arizona, d’altres van acudir al col·legi al crit de “Compteu els vots!” Els ciutadans d’aquesta versió dels Estats Units només creuen en la democràcia en la mesura que serveixi els seus interessos.
No sé què passarà a partir d’ara. Soc optimista. M’il·lusiona que Kamala Harris es converteixi en la primera dona, i a més negra, a ocupar la vicepresidència. M’engresca que Biden no es dediqui a governar i a legislar a cop de missatges a les xarxes socials, que sigui competent i que, tot i que potser no liderarà la revolució, de ben segur que dirigirà el país.
També hi ha coses que m’amoïnen. M’amoïnen les conseqüències que les maniobres judicials de Trump puguin tenir per al dret al sufragi, la llibertat reproductiva i els drets civils del col·lectiu LGBTQ. Em fa por que el meu matrimoni estigui en perill. Em preocupa que la policia continuï actuant com si les vides dels negres no importessin, perpetrant execucions extrajudicials impunement. Em preocupa que la doble fractura abismal que separa els pobres, la classe mitjana i els rics s’eixampli encara més. M’amoïna que massa gent estigui massa còmoda amb la seva vida per preocupar-se d’aquests problemes.
Seré franca. Els últims quatre anys han fet miques la meva fe en pràcticament tot. Alhora, però, m’han carregat d’energia. M’han empès més a l’esquerra de la comoditat de ser a l’esquerra del centre. M’he implicat més activament en la vida del barri. Les meves postures sociopolítiques estan evolucionant cap a uns valors veritablement progressistes.
Això són els Estats Units, un país dividit en extrem i defectuós fins a l’exasperació. Aquest país afronta un futur incert, però no mancat d’esperança. I jo estic disposada a lluitar per aquest futur, ens depari el que ens depari.
Copyright The New York Times
