Tallem el carrer d'una vegada! No ho van dir els Jordis. Ho deia la marquesa Esperanza Aguirre al capdavant dels CDR de Madrid que envoltaven la seu del PSOE. Els Comitès de Defensa del Règim volen demostrar que, com deia Fraga, el carrer és seu. De gosadia no els en falta, encara que sí una mica de tècnica. Els falta una mica de mili amb els milis encara per cantar allò dels Lendakaris Muertos que deia “soy un veterano de la kale borroka, dame mi pensión o te parto la boca”. M'han dit que aquest tema sempre el taral·legen per a si els diputats de Bildu quan es reuneixen amb Santos Cerdán. Ja s'han fet grans per a certes coses i els pesa quan veuen que la joventut basca cada cop se'ls assembla menys.
El cas és que no n'hi ha per a tant amb la fatxaborroka de dilluns a la nit. Amb desgana i poc ímpetu, les unitats d'intervenció policial van fer servir gasos lacrimògens. Una irritació ocular és sempre preferible a fer-li saltar un ull a un fill del barri de Salamanca. Bales de goma per als antifeixistes de Vallecas i per als indepes catalans; per a la cayetanada, gasets d'aquells que ens porten unes poques llàgrimes de fatxa. Hi ha qui entrega els seus ulls per la independència o els serveis públics i qui només entrega les llàgrimes per Espanya; sempre hi ha hagut classes.
Perdonin la conya, però, com a agitadors de carrer, els de la cayetanada són un acudit. Queda clar que el seu repertori és un altre. Als 70 enviaven pistolers a les manifestacions antifranquistes per assassinar estudiants. Que l'hi diguin a la família d'Arturo Ruiz, que ha de veure com el pistoler que va assassinar a boca de canó un jove desarmat viu com un déu a l'Argentina, amb guardaespatlles, amb pistola al cinyell i presumint que els serveis d'intel·ligència espanyols l'han protegit sempre.
De moment els fatxes no envien pistolers contra nosaltres. No els cal. Tenen sicaris més eficaços a la premsa i als jutjats. Comparats amb els jutges i periodistes colpistes, la cayetanada borroka i els CDR d'Aguirre són una astracanada: Martínez el Facha i Torrente defensant la Constitució espanyola i el dret de defensa d'Israel. Quina meravella seria veure'ls amb Pilar Rahola i els sionistes del partit de Puigdemont envoltats de banderes d'Israel cridant junts “mort a Hamàs”. Les dretes catalana i espanyola altre cop unides, com al 36.
Però llavors arriba la cinquena columna i García Castellón, el jutge espanyol més honrat de la història amb permís de Salvador Alba, els recorda als indepes sionistes que el seu amor a Israel no els salvarà; que no són res més que vulgars terroristes, i que els CDR potser no tindran ni mitja hòstia ni mig gas lacrimogen, però que ell és jutge de l'Audiència Nacional i que, encara que els seus col·legues se'n riguin per cornut, per mal instructor, per lleig i li diguin "Manolito", ell és jutge de l'Audiència Nacional i fa el que li surt de la toga.
Un jutge em va dir una vegada que per fotre un jutge fan falta molts jutges. Li vaig trucar ahir per plantejar-li un dubte: què passa, que a Espanya els fills dels magistrats ja no poden anar de putes tranquil·lament? Els pijos ja no poden violar putes? Què està passant a Espanya? Ves amb compte, Iglesias, em va dir, i em va advertir: és estrany que a Espanya s'ordeni el registre de la casa del fill del president del TC perquè una dona ha anat a una comissaria a presentar una denúncia. Això és Espanya, com bé saps. ¿Revenja entre magistrats cayetanos i magistrats progres?, li pregunto. Jo no t'he dit res, però això fa pudor, em diu. Saps què et dic? –li contesto– que m'és igual. Quan es tracta de perjudicar Irene Montero no hi ha diferència entre magistrats cayetanos i magistrats progres. Així que ja s'ho faran els jutges del PSOE i del PP. Putes i togues, es podria dir la propera sèrie de Sorogoyen.
La investidura sortirà, però sospito que el que vindrà després serà molt més dur que el que va viure aquest país durant la Transició. La situació internacional difícilment podria ser més inquietant i ja no hi ha cap solució de consens com la que va permetre la Constitució del 78, l'Estat autonòmic i els Pactes de la Moncloa. Durant molts anys vam dir que la nostra època recorda els temps de la República de Weimar. No s'imaginen com lamento que tinguéssim raó.
