Això sempre ho deien els meus pares
Els lectors de l’ARA han triat “el més calent és a l’aigüera” com la seva frase feta favorita, seguida de molt a prop per “qui té el cul llogat no seu quan vol”.
En aquests tipus de concursos es dona un fenomen de nostàlgia familiar: alguna d’aquestes frases era tan pròpia dels pares o avis que encara els pots sentir dient-les.
Quan el meu pare es donava un cop al peu amb la pota del llit, se sentia un “macàgum l’os pedrer” i un justificatiu “he vist la padrina”. I per rematar una esbroncada merescuda, ens sentenciava amb un “com més anem, menys valem”, i amb un to de decepció personal que culpabilitzava cosa de no dir. La meva mare era més de “no t’esvalotis, que et caurà una cleca” i ens enviava a rentar-nos les mans perquè anàvem “més bruts que una guilla”.
En l’època de la televisió única, en què et limitaves a veure el programa que fessin, la meva mare, que en qüestions televisives era més dura que la Mònica Planas, titulava la crítica “això ha estat una aixecada de camisa”, alternat amb “aquest presentador és un poca-solta”. Algun jugador del Barça era una “toia”, “una pepa” o, encara pitjor, “una pepa de deu”.
Si se m’acudia dir “em portaré bé, t’ho prometo”, em contestaven amb un escèptic: “t’ho prometo, t’ho asseguro que cinc pessetes fan un duro”. I quan demanava un duro, la resposta solia ser: “Un duro? Aquí m’aturo”, que vaig trigar anys a entendre que no era tot seguit, “un duro aquimaturo”. Esclar que jo en sé d’un que pensava que una parenta morta es deia “alcelsigui” de cognom, així, tot seguit, també.
La meva mare, que tenia la mà trencada a l’hora de cosir, va morir sense entendre que algú pogués anar pel carrer amb uns texans estripats, i quan veia algú mudat deia que anava “de vint-i-un botons”.
Algunes d’aquestes frases retraten una època. D’altres aguanten millor, com una que se sent sovint ara a casa: “No trobaries aigua al mar".
