Dimarts al migdia el Tot es mou obria el programa amb el tiroteig al metro de Nova York que s’havia produït poca estona abans. L’Helena Garcia Melero oferia a l’audiència les poques dades que es tenien al voltant d’aquests fets. I a continuació va pronunciar el nom del tertulià que tenia assegut al seu costat per activar la roda especulativa. El joc de tocar i parar: “Joan Julibert”. L’atzar del calendari de col·laboradors va fer que aquell dia la patata calenta li toqués a ell i hagués de teoritzar sobre atemptats. I el diligent periodista, sense prou informació per fer una anàlisi acurada, no va tenir més remei que pronunciar-se: “Podria semblar que és una operació orquestrada o organitzada”. I va continuar poc després: “El que expliques dels detalls és que sembla que hi hauria alguna mena d’organització al darrere...” El col·laborador apuntava a cegues a possibles opcions, que si jihadisme, que si extrema dreta. Cada vegada que la Melero tenia una dada nova la incorporava per greixar els mecanismes de la tertúlia. I tornava a donar pas a Julibert, que inflava el gos obligat per la trituradora televisiva: “Aquests detalls tendeixen a fer pensar que hi hauria un seguit de persones que haurien muntat un dispositiu, que no és una persona que agafa una arma i té un atac d’ira”. A continuació va ser el torn de l’altra tertuliana, la model Judit Mascó, que apuntava en noves direccions: “Però és que podria ser qualsevol cosa. Podria ser un moviment pro-Putin, saps què vull dir?” I l’Helena Garcia Melero reconeixia obertament el joc al qual estaven jugant: “Estem en el terreny de l’especulació totalment. Acaba de passar. No tenim més notícies que les que tenim”. Doncs si tens poc, millor no aventurar-se. Però, més enllà del poc que els va poder dir una periodista des de Nova York, van tirar endavant amb l’especulació. Minuts més tard va tocar embrutar-se en el fangar de les comparacions. Julibert va trobar un símil en els atemptats a l'illa noruega d'Utoya el 2011.
Els col·laboradors accepten el joc i fins i tot arrisquen en supòsits. Els responsables són els que decideixen convertir el periodisme en tertúlies on tothom pot parlar de qualsevol cosa fins i tot encara que no sàpiguen què està passant. Els fets eren prou tràgics per entretenir l’audiència sense valorar el despropòsit periodístic. Especular és desinformar. Si aquella era l’última hora, s’entén que en parlin. També que tan aviat com puguin recorrin a especialistes. Abocar els convidats de torn a teoritzar sense fonament, a part d’una mala passada, és una mala praxi en una tele pública. La tertulianització de la programació de TV3 i del Tot es mou en concret abusa massa sovint d’aquest recurs. Ha creat fins i tot un star system d’experts en tot i en no res. Una miscel·lània de valents de la retòrica pescats dels mitjans, de les xarxes socials i altres d’ungits per la popularitat de temps passats disposats a parlar del que convingui. Com a servei públic, més que admetre descaradament l’especulació per poder-s’hi recrear sense complexos, estaria bé fer un esforç per distingir quan s’informa i quan entreté.
