A partir del curs que ve, els centres educatius catalans “seran espais lliures de mòbils”, llegim a l’ARA. “A les escoles cap infant podrà fer servir el mòbil i als instituts només es podrà utilitzar en casos excepcionals o per a un ús educatiu específic autoritzat".
Deixem de banda les escoles, amics lectors. Cap nen de P5, primer, segon... porta mòbil. Els dels últims cursos de l'ESO potser sí. Però encara se’ls pot “prohibir”. De fet, jo li vaig regalar a ma filla un mòbil (heretat, esclar) només per poder-l'hi requisar. De tota manera, com que la, llavors, nena anava sola a l’escola, que dugués mòbil era una prevenció del meu ictus. És a dir, si un nen és prou gran per agafar el bus, és prou gran per dur mòbil i poder trucar per dir –parlo per experiència– que s’ha saltat la parada (perquè mirava el mòbil).
A secundària és tota una altra cosa. El mòbil és el mateix que és per a nosaltres: tot. Mestres, pares i alumnes tenim el mòbil allà al costat. És perniciós? Sí, perquè la dosi és la que fa el verí i la dosi és molt alta. El duem sempre a la mà o a la butxaca amb –evidentment– excuses certes. Trucades de feina, el xat d’estudiar, saber com està la família. En aquest sentit és útil, esclar.
Però el problema de l’institut no és el mòbil. És el Chromebook. Els alumnes el fan servir per jugar i poden xatejar, a través de jocs, de la mateixa manera que ho farien amb un mòbil. No escriuen a mà, que és tota una altra mecànica que escriure amb el teclat, com jo ho faig ara. Escriure a mà demana un pèl més de reflexió: vigila què escrius, esborrar no és tan senzill. Llegir el que has escrit a mà és tota una altra plàstica (hi ha fletxes, ratllades, pressió forta o fluixa). Llegir un llibre és tota una altra cosa que llegir una pantalla. No és el mateix passar pàgines que fer anar avall el cursor. Mai serà el mateix tenir el text a la pantalla, al davant, que el text al paper, sobre la taula, sota els ulls. I mai serà el mateix el ritual –que jo ja només faig en diumenge– de llegir el diari, aquest, en paper.
