El programa d’en Ramon Gener Això no és una cançó, més enllà d’entretenir-me i, en segons quins moments, emocionar-me, m’ha fet rumiar molt sobre el fet d’estudiar i analitzar una obra de creació, com fa ell cada setmana amb els seus privilegiats i encantadors alumnes.
L’exercici que comparteix amb nosaltres, i que ens il·lumina, és com un viatge apassionant que sempre arriba al mateix port: la constatació que l’obra musical, un cop disseccionada i remirada del dret i del revés, acaba essent molt més que una cançó.
El mateix podríem dir quan un expert en teoria literària ens fa comprendre tot allò que amaga un poema, o quan un expert en pintura ens fa descobrir totes les meravelles que s’amaguen darrere de les pinzellades de l’artista.
L’art sempre ens produeix un primer impacte, que sol arribar-nos al cor a través de l’estètica i/o de les emocions, però tots sabem que hi ha un rerefons que va més enllà, que amb la llum adequada podrem travessar les capes de la creació fins a aprofundir en la veritable intenció del creador.
Els experts que ens guien –com Ramon Gener demostra cada setmana des de la televisió pública– han adquirit uns coneixements que els permeten mirar amb unes ulleres que els altres no ens podem posar.
Fa uns dies, en l’episodi dedicat a la genial Bohemian rapsody de Queen, el presentador del programa advertia els seus alumnes que l’autor de la cançó, l’inoblidable Freddie Mercury, preguntat pel significat ocult d’una lletra força misteriosa, mai no havia volgut donar explicacions: “Que cadascú l’escolti i en tregui les seves pròpies conclusions”, diu que deia.
Així, no sabrem mai si aquest tema, que sovint es relaciona amb la redempció, però també amb una sortida de l’armari, va ser escrit amb aquesta intencionalitat o amb alguna altra. Més sovint del que es pot arribar a creure, el creador és sorprès per les reflexions de les opinions expertes o de les mirades més innocents dels profans.
Jo mateixa ho he experimentat escoltant els lectors durant un club de lectura: de vegades algú fa una lectura d’un fragment d’una novel·la, d’una metàfora, i hi detecta elements que mai no em van passar pel cap quan ho vaig escriure. Això sempre em fa cavil·lar si, realment, allò que el lector assenyala té tota la raó de ser i va sorgir del meu subconscient, sense “passar” pel meu cervell, a l’hora d’escriure.
I no és això el que fa que una obra d’art sigui tan interessant? Que, a més de provocar-nos plaer o divertir-nos o commoure’ns, ens convida a navegar pel subconscient de l’autor, i també pel nostre, és a dir, per les profunditats de l’ànima humana?
És fascinant escoltar les explicacions d’en Ramon Gener i és engrescador observar les reaccions d’aquesta colla de rostres joves, que expressen sorpresa o que se senten íntimament interpel·lats. És meravellós veure’ls emocionar-se amb la música i escoltar tot el que la música ha fet per ells.
Crec que el format d’Això no és una cançó es podria repetir amb Això no és una casa, Això no és una dansa o Això no és un poema.
No hi ha millor manera de fer entendre als espectadors fins a quin punt la seva vida pot millorar i engrandir-se a través de la cultura. No hi ha millor manera, tampoc, de celebrar l’existència d’una televisió pública.
