En general, a la vida, ens decebem per culpa de les expectatives que posem en la gent i en gairebé tot el que ens envolta. N’hi podem posar menys, però com a éssers humans és normal que en deixem caure alguna sobre els noms que ens acompanyen. Quan les persones que creiem que coneixem prenen decisions que no ens esperàvem, ens sorprenem. Sovint, amb una certa ingenuïtat. Perquè quan som més capaces de reflexionar-ho i de no enganyar-nos a nosaltres mateixes, ens adonem que la decisió presa ni és tan impactant ni és tan inesperada. Moltes vegades tenim la necessitat de veure en un paisatge colors que no hi han estat mai. El problema és no assumir aquesta necessitat i no reconèixer l’absència de colors.
Sobre expectatives, sorpreses, decepcions i paraules donades m’hi ha fet pensar la decisió de Junts de votar en contra de la proposició de llei per regular el lloguer temporal. Fa dies, mesos, anys, temps, des de sempre, que sabem que la política té uns interessos que consisteixen a mantenir una coherència relativa i una promesa tan estable com una cadira de tres potes. Junts, com a partit de dretes, si voleu al centre, ha mantingut la coherència de vot, per més que s’excusi a si mateix de no sé quines competències de Catalunya i en termes d’autogovern. El mateix Jordi Turull opina que la proposició de llei “té un sentit de la propietat que no havia vist mai, de manera que la criminalitza”. Un judici molt congruent des del punt de vista del seu partit. Una altra cosa és que, en moments puntuals, aquest partit s’apunti a les demandes populars dient que ells també estan molt preocupats pel tema i que quan Catalunya pugui fer les seves pròpies lleis se solucionarà el tema de l’habitatge. Però a aquestes alçades de la pel·lícula crec que tothom sap que el problema de l’habitatge el tenen la majoria de països independents i que, per tant, en el nostre cas no depèn de ser un país lliure sinó de les polítiques que s’hi apliquin. De fet, el moviment independentista on es troba és en la independència (diria), però no en el que es faria després. Com ja hem vist i patit, els partits independentistes són incapaços de governar conjuntament una autonomia. Normal, si tenim en compte que es posen per davant les persones i les ideologies. En tot cas, ara mateix el principal problema que té l’accés a l’habitatge és un sistema capitalista salvatge que vol morir matant. Però està clar que no hi ha res de sorprenent en el fet que un partit de dretes, si voleu al centre, s’hagi carregat una proposta d’esquerres, per més que hagués dit que votaria A i hagi acabat votant B. "No hem canviat d'opinió. Hem canviat el sentit del vot, que és una altra cosa", ha dit Míriam Nogueras, en una sentència que ho resumeix tot perfectament. Molt millor que jo, on vas a parar.
On vull anar a parar és a fer una petita reflexió sobre aquesta fantasia que ens creem per sobreviure, i fins i tot per viure, de pensar que hi ha girs de guió quan en realitat el que hi ha són una sèrie de personatges que han estat avisant de qui són i de com pensen, però a qui no hem volgut escoltar detalladament perquè hem preferit fer-nos una altra idea que s’ajusti més al que nosaltres volem, necessitem o creiem. Però em sembla quasi inevitable que vulguem que les persones que estimem, que admirem, les que prenen decisions col·lectives, amb les quals treballem, siguin com són al guió que nosaltres hem escrit per a elles. Tot i saber que no ho seran mai. Potser perquè en realitat també necessitem les decepcions per viure.
