Adverteixo que aquest no és un article d’anàlisi geopolítica sobre l’actual conflicte palestino-israelià. No en soc expert. No puc entrar a considerar amb autoritat ni les causes històriques, ni els desencadenants actuals, ni les conseqüències a llarg termini de tot plegat. Si hi busqueu això, no hi perdeu el temps. Però la magnitud, cruesa i obscenitat del mal a què estem assistint en directe és tan desoladora que no em sento moralment còmode fent de simple espectador o, encara pitjor, mirant cap a una altra banda. Així, ¿hi ha res que pugui dir, res que ajudi a comprendre no pas les raons polítiques del llarg conflicte, sinó els fonaments emocionals d’aquesta brutalitat?
La resposta m’ha semblat trobar-la en un documental que he vist aquests dies. Es tracta de The gatekeepers de Dror Moreh (2012). S’hi entrevisten sis directors del Shin Bet, l’agència d’”intel·ligència” israeliana que d'ençà de la Guerra dels Sis Dies s'ha encarregat de la “seguretat” interior davant del “terrorisme palestí”. La mateixa agència, per cert, a qui ara s’atribueix la incompetència de no haver previst la incursió de Hamàs. I sí: sé que les paraules intel·ligència, seguretat o terrorisme, ara mateix, no s’aguanten dretes i necessiten portar unes cometes enormes. Tantes, però, com en necessiten les que qualifiquen el conflicte nacional palestí de “lluita d’alliberament”.
Doncs bé, en un moment del documental, qui fou director del Shin Bet entre el 1996 i el 2000, Ami Ayalon, explica una conversa amb un psiquiatre palestí, Iyad Saraj, amb qui s’havien reunit a Londres en una de les ocasions en què s’establia un diàleg secret entre les dues parts. Ayalon explica que en una d’aquestes converses amb Saraj, aquest li diu: “Finalment us hem vençut”. Ayalon se n’estranya, i li respon: “Que estàs boig? Els vostres moren, perdeu territori i no tindreu estat. Quina mena de victòria és aquesta?” I Saraj li respon: “Encara no ens has entès. Per a nosaltres, la victòria és veure-us patir”.
Deixo ara de banda qui diu què, cosa que té sentit per la situació concreta del moment en què es produeix la conversa. Però em temo que ara es podrien invertir perfectament els termes del diàleg, o millor, vist tot plegat –i sigui qui sigui l'autor de l'atac a l'hospital Al-Ahli–, considerar que el sentiment ha acabat sent recíproc. I, en qualsevol cas, això a què ara assistim crec que s’ajusta a aquella idea com l’anell al dit. Ho diré d’una altra manera: això no és una guerra. I no ho és perquè no sembla plantejada perquè se saldi amb un vencedor i un vençut. Els experts ho adverteixen: ni Israel la pot guanyar, ni òbviament Hamàs derrotarà l’enemic. Això sí: uns hauran fet patir els altres fins a uns extrems d’inhumanitat... a què només els humans som capaços d'arribar.
Encara que la meva observació només sigui una de les moltes claus possibles per comprendre la barbàrie d’aquests dies –és a dir, que això no és una guerra en el sentit que ho diem, per exemple, de la d’Ucraïna amb Rússia–, crec que ajuda a entendre'n una mica millor la lògica. L’acció de Hamàs sobre territori d’Israel no l’ha guiat cap altra estratègia victoriosa que no sigui la de fer el mal més dolorós possible, ni que sigui a costa dels seus: assassinar població civil i humiliar un exèrcit arrogant. Igual que la resposta del govern d’Israel, una amenaça que si es compleix no aconseguirà acabar amb el conflicte sinó encendre’l encara més i produir un patiment proporcional a la força del seu exèrcit. Si la brutalitat no mostra cap límit és perquè, ara mateix, és on busquen la victòria els cabdills d’ambdues parts, a costa d’una població civil que fa de víctima.
Penso, en contra d’alguna de les reflexions llegides aquests dies, que a aquesta confrontació no s’hi pot aplicar la tesi de la “banalitat del mal” de Hannah Arendt. Allò que explica la desmesura és, precisament, la consciència del mal que es fa, la potencialitat d’un mal que es porta fins allà on pot ferir més profundament l’adversari. Per això, en aquest cas, demanar que uns i altres se sotmetin al dret internacional humanitari és ignorar els objectius i el sentit profund de tanta crueltat: no en faran cas.
I què pot aturar una espiral de violència la motivació de la qual és endurir-la? ¿Es pot tractar com una guerra allò que no ho és? ¿Serveix de res tota la reacció internacional, la dels estats i la de les organitzacions partisanes, els suports i les condemnes, si el que volen els contendents és que no pari l’escalada de maldat? Seré descarnadament realista: em temo que només pararan quan estiguin exhaustos de tanta destrucció i de tant dolor.
