Això no agradarà a ningú

Yuval Noah Harari és un pensador tan subtil que, digui el que digui, gairebé sempre l’encerta. Quan diu que no ens barallem per terres o aigua, sinó per històries imaginàries de la nostra ment, frega el blanc. L’hauria encertat del tot si hagués afegit que aquestes històries tenen un rerefons moral; que la política és un assumpte moral.

La filosofia política moderna tendeix a veure la vida política com un joc. Per a Hobbes, les lleis d’una comunitat són com les dels jocs: si es guanyen l’acord dels jugadors, són justes. Adam Smith parla del “gran tauler d’escacs de la societat humana”. Aquesta, però, no és la manera com ens veiem políticament a nosaltres mateixos i, si volem entendre què és un polític hem de partir de la realitat de l’home completament immers en la seva pròpia experiència política quotidiana.

Eduard Aunós, aquell polític lleidatà que ningú vol recordar, solia dir que “no hi ha res tan discordant com les il·lusions”, que és el que no acaba de veure Noah Harari. És cert que les il·lusions que projectem sobre nosaltres mateixos són veritables en les seves conseqüències, però cal afegir que les il·lusions són imaginacions del possible i que creixen parasitant el que és real. Com més versemblant és la il·lusió, menys consistent sembla la realitat.

La política té lloc a l’espai obert per la imaginació del possible i del real. A les societats tancades el que és real domina el que és possible; en les obertes, el que és possible domina el que és real amb un poder de seducció tan gran que avui no hi ha ciutadà que no culpi la realitat de la tardança a reconèixer-li el dret a realitzar el que és possible. A les societats tancades el ciutadà està en deute amb la realitat; a les obertes, la realitat està en deute amb el ciutadà. Per això l’individualisme (el seu nom políticament correcte és autonomia) fa cada cop més costeruda la creació de consensos polítics amplis sobre la interpretació de la realitat.

Després d’un míting electoral, una dona es va acostar al candidat que acabava de parlar i li va dir:

–Tota la gent de bé és amb vostè.

–Doncs no en tinc prou–, li va respondre el polític.

–Què més vol?

–La majoria!

Com que davant la realitat, agradi o no, sempre s’està a primera línia, a la política cal arribar-hi frustrat de casa. Un polític de mena és aquell a qui la realitat no el decep.

Si és difícil generar consensos sobre les nostres il·lusions, és relativament fàcil consensuar el menysteniment de l’adversari. És més fàcil tenir un adversari comú que identificar el bé comú. Per això, sovint no són les nostres il·lusions les que defineixen la nostra posició política, sinó que és la nostra posició política la que defineix les nostres il·lusions. El problema és que sovint la posició que ocupem ens ha estat assignada per l’adversari.

Sòcrates ens va ensenyar que és absurd discutir sobre qüestions que es poden resoldre amb instruments precisos de mesura. No discutim sobre quin és més gran entre dos números o sobre si un objecte pesa més que un altre. El que dificulta els acords i fomenta les enemistats és la nostra fe en el valor de les nostres il·lusions sobre el que és just, bo, bell, nostre... i de cap d’aquestes coses tenim instruments de mesura, per molt que siguin certes en les seves conseqüències.

Shlomo ben Ami va dir en una ocasió que els europeus no comprenem el conflicte entre Israel i Palestina perquè, en el fons, creiem que tindria una fàcil solució si tots dos bàndols es comportessin com a bons cristians.

LL’únic remei efectiu per evitar els enfrontaments seria no tenir conviccions fermes. A vegades sembla que aquest sigui l’ideal d’Europa.

Ara bé: cap home seriós acceptarà submisament que les nostres il·lusions, pel sol fet de ser nostres, siguin les més valuoses i, per tant, no podrà evitar posar en qüestió els valors de la seva societat. Acceptar aquests valors perquè són els valors de la seva societat significaria no plantejar-se la qüestió de la veritat.

¿I si la política fos possible gràcies al nostre rebuig epidèrmic a posar en qüestió la nostra veritat?

Les societats tancades posseïen un remei contra els homes seriosos: la cicuta. Les societats obertes són més subtils i han decidit confiar més en els experts que en els homes seriosos. Encara que una qüestió política és, per definició, una qüestió controvertida que no pot ser resolta per experts, hem decidit veure’ns nosaltres mateixos com ens veuen les ciències socials i els experts. Ens resultaria afrontós experimentar-nos a nosaltres mateixos tal com ens veu l’home seriós.