Això de l'ARA és molt fort

Amb lectors de l'ARA hem fet un viatge, al taló de la bota italiana, radicalment cultural. Joves, grans, parelles, solters, tres germans, dues germanes. Arquitectes, metges, informàtics, mestres, biòlegs i ambientalistes. Hi havia una dama d’edat avançada i bastó elegant, la Montserrat, que buscava sempre un lloc on fumar i que ens va convidar a gintònics i confidències. Hi havia la mare d’una periodista de l'ARA, que parlava de la filla amb unes paraules emocionants. Hi havia el penedesenc que anava a veure pedres però que també volia veure el Barça. Hi havia el matrimoni que voldries ser, grans tots dos, agafats de la mà, estimant-se infinitament. Hi havia el fotògraf, captador d’ànimes amb la seva càmera d’altres temps. Hi havia la dona que viatja sola i a la qual, en un instant, creus que coneixes des de sempre. Hi havia aquell bonhomiós encantador. Hi havia aquella discretíssima intel·ligent. Hi havia el dandy carismàtic. Hi havia tot de persones de vides diferents. “Jo tenia por de veure com seria”, va dir un. I va afegir: “Però llavors entens que no n’has de tenir, tots som lectors de l'ARA”.

Aquesta és la gran diferència. Lectors de l'ARA. Lectors d’aquest diari, gent que transita pel Mengem, pel Llegim, pel Criatures. Gent que llegeix aquestes cròniques, avui, tan diferents de la resta, sobre el País Valencià. Un diari –l’únic– dirigit per una dona, l’Esther Vera, amb qui tothom suplicaria anar a sopar. Filla d’ebenista, per cert, com el Carles Capdevila. Ah, sí, quina sort més boja ser en aquest diari, sense cotilles, sense cordons a les sabates, sense clips als cabells. Quina alegria va ser conèixer aquests lectors. Que profundes les rialles i les converses.