Això és un infern (1839)

De l’article de Joan Cortada (Barcelona, 1805-Sant Gervasi de Cassoles, 1868) publicat tal dia com avui a Diario de Barcelona (21-VI-1839). Traducció pròpia. Precursor a Catalunya del periodisme costumista dels Llanas, Robert Robert, Pitarra, Roure, Pons i Massaveu, Vilanova, Oller, el professor Cortada descriu en aquest text com veia la Barcelona de mitjan segle XIX. Dibuix costumista de Josep Lluís Pellicer (Barcelona, 1842-1901) publicat vint anys després.

És cert que cal un humor molt particular per viure en un poble gran. Tenen raó els forasters per queixar-se, quan venen aquí, de que a Barcelona no hi ha manera de passar la vida tranquil·lament. Es fa de dia a les 8 del matí, perquè per mi es fa de dia quan em llevo, i si trec el cap pel balcó no és cosa de l’altra dijous començar el dia omplint-se el nas amb l’olor coneguda d’aquesta mercaderia que metamorfosant-se en mil verdures diferents, i triturada per mil boques diverses, travessant mil aparells digestius de diferents persones, i quedant algun temps dipositada en soterranis recintes, entra i surt de la ciutat des de fa segles, comprant-la i venent-la ja sigui en espècie, ja sigui en enciam, col, pebrot i verdolaga. Molt aviat i per oir a qui més crida per la ciutat s’escarrassen la dona de la terra de Montjuic, el cansalader, el drapaire, i el calderer que canta amb l’acompanyament de martell i mànec de paella esvalotant ell sol a tota la ciutat sense mirament vers els hospitalaris indígenes que l’acullen benignament. Les escales de veïns semblen passadissos de teatre durant els intermedis; puja gent i baixa gent, truquen cent vegades a la porta pobres amb la criatura corresponent que a cada replà trasbalsa els estadants amb la seva habitual rebequeria; truquen els carters, els venedors de tota mena d’articles, l’escombriaire, el criat de l’amic, i d’altres impertinències que les dones observen millor que nosaltres, potser per malícia o potser per enveja. Una mica més tard es presenta el barber, segueix el recomanat, ve la visita, compareix el desvagat, i més de dues vegades el metge que de ben segur s’emporta diners i deixa una recepta per a la dona que té mals que el marit no pot saber. Fastiguejat de tanta gent pesada, es llença un al carrer, tot i que és com llançar-se al mig del brogit i l’enrenou. A dues passes topa vostè amb un carro, travessa el cotxe dels morts, surt de trascantó el cavall que va de pressa quan el seu amo el munta, es troba vostè un amic i ha de tallar la conversa per entrar en una porteria per tal de no interrompre la cavalcada al galop d’un genet entonat. Al tombar una cantonada ha estat vostè a punt que li obris el cap la biga que tragina un manobre. Corren els gossos; es baralla, s’apedrega i ens passa entre les cames la quitxalla esverada; li fan nosa a vostè els pobres que ocupen la vorera amb tres o quatre marrecs que han llogat per despertar més la compassió dels vianants. [...] Això no és viure: de dia, de nit, a totes hores, soroll, gent, carrers atapeïts, carros, cavalls, crits, empentes. S’atabala un, s’afanya i rebenta, i no li queda un moment de silenci per examinar la consciència. Caldrà retirar-se als pobles petits? No, hi ha en ells coses mil vegades pitjors. En ells tots son forasters. I si un sol foraster mata, què farà tot un poble de forasters?