Això del Hard Rock

Jo, sincerament, no m’atreveixo a dir quins negocis són guais i quins no són guais. Sento aquests dies parlar del Hard Rock, que no és guai, i dels Jocs Olímpics d’Hivern, que tampoc són guais. Si escolto les raons dels que diuen que no són guais, les entenc, però si escolto les raons dels que diuen que sí, també. Hi ha qui es queixa si té una narcosala al costat de casa, o un cementiri o un abocador o un bar musical. I s’entén molt bé. Avui demanaré menjar ecològic de quilòmetre zero a un ciclista que si no arriba a l’hora no cobrarà. La bici la va comprar en una multinacional de l’esport, perquè allà era on la podia trobar més barata. Allà és més barata perquè la fan treballadors explotats del Tercer Món. Es pot ser honest del tot en el dia a dia? Potser sí, però és caríssim.

Em diverteixen els llocs artificials i temàtics com Marina d’Or o Las Vegas i, fins i tot, Port Aventura. No em sembla més autèntic ni més fals qualsevol cafè d’aquests que hi ha per les ciutats, amb sacs d’arpillera i terra hidràulic acabat de col·locar. No em veig capacitada per decidir res de tot això. Entenc els riscos i les prevencions morals que poden provocar en segons quin ciutadà segons quins negocis. Un casino, per exemple. Però si un casino ens provoca dubtes morals, també ens n’hauria de provocar cada cabina de l’ONCE i les màquines escurabutxaques dels bars. I els bars? I els colmados on s’hi ven alcohol? I els centres on s’hi fan liposuccions? I els sex shops? Quina feina és moral, quina és immoral? I qui ho ha de dir? És més immoral fer de zombi en un parc temàtic que de netejador de vidres d’un edifici o de carnisser o de cuidador o de cantant? Quan diem que volem “un model de país” qui l’ha de decidir? Quins són els llocs de treball que no acceptarem? Quins són els que no tenim i que sí que acceptaríem?