Diuen, els amics, que “tenen lectures pendents” i que “aprofitaran les vacances per llegir”. Això és així perquè qui fa vacances pot estar molta estona, durant el dia, ajaçat o assegut, amb el cervell desocupat. Estar un dia sencer sense fer res? Ni me’n recordo. Sense intendència, sense treballar? Ni me’n recordo. I això no vol dir que la intendència (anar a recollir un fill, regar plantes, “fer” la cuina –o treballar–, escriure aquest article o una novel·la, anar a l’oficina, estudiar) no em sembli plaent. En el meu cas, i en el de tots vostès, suposo, hi ha tres components de satisfacció en el treball (d’intendència o remunerat): que sigui útil, que te’l reconeguin i que els companys de viatge et tractin bé. Sovint qui es dedica a la intendència no rep ni un “gràcies” i sent que si aquell lavabo no s’hagués netejat, ningú no se n’adonaria, tampoc. I sovint, qui treballa fora de casa rep les úniques paraules amables dels companys de feina. Per això els autònoms, que treballem sols, de vegades necessitem una mica de vida social. No ens en podem refiar, només, del somriure que ens pugui tornar el mirall. Els somriures són com els massatgistes. Si et fan mal les cervicals, te les pots tocar, però sempre és més terapèutic que te les toqui un altre.
Qui diu que llegirà a l’estiu t’està dient que durant onze mesos l’any treballa massa. No pot ser que durant onze mesos l’any només tinguem la nit (sense llum natural) per poder llegir. Com que, llavors, estem esgotats, diem que volem “evadir-nos”. No podrem llegir la Víctor Català o veure El padrí després d’haver servit dos-cents cafès i vint-i-cinc menús i haver fet el sopar. Llegirem, si llegim, allò d’amor adolescent que tenen a la rerebotiga de la llibreria. El foment de la lectura passa per una reducció d’horari laboral, i potser també escolar. I tots, a l’escola i a l’oficina, amb cadires ergonòmiques.
