Això dels joves i el català
La setmana passada, la Biblioteca de Lleida va tenir l'amabilitat de convidar-me a un cicle que s'anomena Els 10 de... Es tracta que un escriptor comenti una llista dels deu llibres que l'han marcat biogràficament. La tria és difícil, per descomptat. Un dels que vaig assenyalar fou el poemari de Vicent Andrés Estellés El gran foc dels garbons, perquè, entre altres coses, em va fer sentir literàriament normal quan era jovenet. Malgrat la diferència generacional, el meu món i el d'Estellés, rural i una mica salvatge, eren el mateix, i la llengua en què ens expressàvem també. En aquest article vull parlar d'aquesta qüestió amb la intenció de complementar coses que ja s'han dit sobre la distància entre els joves i el català, però d'una perspectiva que, de moment, ningú gosar tocar.
A la dècada del 1970, el català del Segrià que parlàvem a casa sonava d'una manera ben diferent del que utilitzava la classe mitjaneta de la ciutat de Barcelona. Fem aquesta precisió social perquè a la capital de Catalunya hi havia un altre català diguem-ne popular, que encara vaig arribar a escoltar a començaments dels anys vuitanta. Avui en queda ben poc, potser amb l'excepció dels meus veïns gitanos de Gràcia. Tenia un registre viu, juganer i modulable, aquell català -el de Capri, el que encara es parlava als mercats, el de les botigues d'Hostafrancs o de Sant Andreu-. El meu català estava molt més a prop d'aquell idioma que no pas del dels subdirectors de sucursal bancària que vivien al carrer Aribau cantonada Mallorca, posem per cas. Es pensaven que els seus cosins de Vilanova de la Barca o d'Avinyonet de Puigventós es trobaven a la banda equivocada de la història. Se'ls imaginaven bevent vi sorrenc, gratant-se el clatell amb parsimònia i muntant una somereta, entre les mosques.
El català literari adreçat als nens de la meva generació era voluntariós, esforçat i dramàticament inviable. Sovint, els castellanismes havien estat substituïts per l'ortopèdia lingüística, per l'artifici, per la invenció d'un català popular que era estranyament i contradictòriament culte, exquisit. Tot sonava fals, i fins i tot ridícul. Compte: el problema era greu, profund; no el menystinc pas. De fet, és probable que en aquell precís context la cosa no tingués cap altra solució que la samfaina idiomàtica desmanegada que ha acabat fent fallida. Resultaria molt injust, doncs, encolomar el problema justament als qui provaven de redreçar-lo o, si més no, suavitzar-lo. A l'ombra de magnífics narradors com Josep Vallverdú o Sebastià Sorribas, per exemple, hi van aflorar llavors una legió d'escriptores i escriptors que, en disposar d'un nombrós públic captiu i desarmat a les escoles, transformaren el català que havia de pertànyer al futur en una manufactura postissa i administrativa. La renúncia més o menys explícita al nítid català de Pla, així com l'aposta simultània per l'obscuritat banal d'algun vacuo retore noucentista, tenia un fort component ideològic. Tot plegat va desembocar en la negativa a concedir-li el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes al millor escriptor català del segle XX. De tots aquests embolics de lletraferits i remenadors de cireres culturals, els nens de l'època no en sabíem gran cosa, tot i que vam acabar sent-ne els principals damnificats. Si avui, en ple segle XXI, el castellà s'ha imposat entre molts joves que provenen de famílies catalanoparlants és degut, entre moltíssimes altres coses, al fet que a la literatura juvenil escrita en aquella llengua inventada als anys setanta se li han afegit ara gomets de moralina, sugus de correcció política i un nyeu-nyeu tovet i repel·lent. Tot plegat ha portat sense remei a un carreró sense sortida: en molts joves catalanoparlants, els anticossos generats per la inautenticitat ja no desapareixeran. La cosa no acaba aquí, però: el model de català que només pren com a referent els 7,5 km2 de l'Eixample de Barcelona ha foragitat importants contingents de catalanoparlants que no s'hi senten identificats en absolut, dins i fora del Principat.
Acabo amb un exemple que gairebé fa llàstima, i per això no en donaré detalls. Temps era temps que en les galerades d'un llibre que vaig publicar el corrector o correctora va voler substituir l'expressió "fer la lloca" per "fer-se la boja". Vaig passar vergonya aliena. Reconec, en tot cas, que en els 7,5 km2 de l'Eixample de Barcelona ja no hi queda cap lloca ni cap corral. En una novel·la juvenil actual, aquesta paraula potser s'evitaria per precaució. Millor un aneguet, o fins i tot una anegueta, per poder passar la censura més fàcilment.