El govern ens acaba de presentar “l'indicador de benestar subjectiu”, que pretén conèixer “la satisfacció amb la vida dels catalans”. Aquest indicador servirà, llegeixo també, “per millorar les polítiques públiques”. Han fet quatre mil enquestes i, pel que sembla, tenim un 6,9 en felicitat, que és un notable. Els més “feliços” destaquen la salut, la família, la vida personal i el benestar emocional. Els més infeliços, els diners, el malestar i la salut. Els jubilats són els que més alt es puntuen, i ho entenc molt, perquè em penso que, com més va, més feliç et fa el simple miracle de seguir viu, que és una cosa que, als setze anys, dones per suposada. Els feliços no parlen de diners, però sí que en parlen els infeliços.
És evident que els diners no fan la felicitat. Però és evident que sense diners ets infeliç, perquè no tenir-ne per menjar o per a la calefacció és molt trist. És evident que no et sents estimat si t’estimen pels teus diners, però és evident que tenint diners ets una persona més estimable. Pots fer regals, pots convidar a dinar, pots vestir-te bé i anar a la perruqueria o a injectar-te bòtox, pots estar al dia de llibres (que t’has comprat i has tingut temps de llegir) i de cinema, pots tenir la casa endreçada (perquè tens minyona). Pots viatjar, pots subornar, pots ser caritatiu, pots muntar negocis... Sempre, sempre pots ser millor amb diners. Sí, sí, ja ho sé. Els diners envileixen, però a qui no li agradaria comprovar-ho de primera mà? Tenir diners és desitjable ni que sigui per tenir el privilegi de no esmentar-los en una enquesta sobre la felicitat.
