Això d’Espanya fa riure
1. Set anys després de l’1 d’Octubre fa de mal dir, però el dia que Catalunya sigui un nou estat d’Europa –que un dia o altre ho serà, potser més per errors del rival que no per mèrits propis– trobarem a faltar Espanya. La diversió que ens ha donat la darrera setmana no es paga amb traspassos de Rodalies ni amb finançaments singulars. Entre Julián Muñoz, l’Alvise Pérez, Vinícius, el rei i la Bárbara Rey, l’espectacle ha estat de molta qualitat.
2. Ha mort Julián Muñoz, l’home que va ser alcalde de Marbella i que va aconseguir que Espanya fes un salt de qualitat. Amb ell, el diner negre va passar de repartir-se en sobres a entrar a casa, directament, en bosses d’escombraries. De les grosses, de les de jardí, perquè era tant el calé dels suborns que rebia del món immobiliari que calia la mida grossa. En el súmmum de l’èxit, l’home de la sivella per damunt del melic va aconseguir lligar-se la tonadillera oficial d’Espanya, i els seus passejos per Andalusia, de bracet i ensenyant les dents, eren el millor espot de la felicitat. Mentrestant, a les televisions, Mayte Zaldívar, la dona abandonada, regalava lideratges d’audiència a les televisions on apareixia. Les banyes venen. I ella s’ho cobrava. Amb tot això van distreure uns 46 milions d’euros. Tots tres van acabar a la presó. Ja fa temps que en van sortir, però els diners no han aparegut per enlloc. En el súmmum del ridícul, a aquest heroi de la corrupció se li fa una entrevista que només deixa que s’emeti un cop mort. Ha revelat, pòstumament, on era la pasta? Tampoc. No queda ni aquest consol. La presa de pèl, institucionalitzada, fins a la tomba.
3. Alvise Pérez, el youtuber convertit en eurodiputat gràcies a 800.000 votants, ha estat protagonista d’una notícia que fins i tot ha fet esgarrifar els seus. Va cobrar 100.000 euros per part d’un empresari del transparent negoci de les criptomonedes per finançar la seva campanya electoral. Això és el doble del que permet la llei. I, a més a més, ho va cobrar en negre, que no és un detall menor, senzillament perquè és un delicte. Un cop han pescat qui deia ser el pam de net i una vegada l’han posat al centre de la diana, Alvise ha dit que va amagar aquests diners d’Hisenda “en legítima defensa contra el terrorisme fiscal de l’Estat”. I ha convidat els conciutadans, a cobrar i pagar en negre. Un galtes de campionat. No ha passat ni mig any des que, en una discoteca de Madrid, per celebrar l’èxit electoral de S’ha Acabat la Festa, ell cridava que “Espanya s’ha convertit en la festa dels criminals, els corruptes, els pedòfils i els violadors”. Benvingut al club, Alvise. El dels corruptes. Fa molt per a la ultradreta: vendre sal i predicar vinagre.
4. El rei emèrit, com tants famosos amb l’expedient brut, vol escriure la història com a ell li convé que es llegeixi. Necessita que quedi un relat i que sigui el seu. El de flors i violes, el d’un home íntegre que ho ha fet tot per la democràcia del seu país. Però resulta que s’ho ha cobrat amb escreix. Aprofitant que era inviolable, ha amassat centenars de milions d’euros, ha posat les clavegueres de l’Estat a tapar els seus podrimeners i, quan s’ha vist contra les cordes, ha abdicat, ha fugit i, després de regularitzar una part ínfima dels impostos que li toca tributar, creu que ja ha posat el comptador a zero. Les fotos amb Bárbara Rey? Ja sabíem que existien. Ara finalment les hem vistes a la premsa neerlandesa. I què? Un home i una dona fent-se un petó. A Espanya, novament, es parla de l’anècdota durant hores i hores i, així, el salven per no analitzar la magnitud del robatori. Quin joc, aquest de dissimular per no veure que el rei va despullat. Aquest, en concret, hi tenia molta afició.
